La diada feminista del 8 de març obre moltes portades i en algunes només treu el nas. Aquesta última opció no sembla del tot irraonable, en vista del fet que els diaris que s’ho volen agafar seriosament tracten l’esdeveniment amb primeres pàgines que podrien perfectament publicar-se l’any que ve o que haurien fet un bon paper l’any passat. Si et diuen que les portades d’El País, d’El Periódico o de l’ABC són del 2023 o del 2022 t’ho podries creure sense problema, perquè reprodueixen els mateixos tòpics de sempre: les divisions entre el feminisme, la bretxa salarial entre homes i dones, etcètera. Almenys, la diada ha servit per a estalviar-nos l’enèsim episodi de la guerra de relats sobre el cas Koldo o la llei d’amnistia. És un descans.
L’Ara i La Vanguardia coincideixen en atorgar el títol principal a la iniciativa d’obrir un corredor humanitari marítim a Gaza, que promouen dues oenagés, World Central Kitchen i Open Arms, amb el propòsit de subministrar aliments als palestins atrapats en la guerra que enfrenta a Israel i a Hamàs des del 7 d’octubre del 2023. El Punt Avui dedica el tema principal a la gent gran. Significa tot això que el 8-M perd pistonada? Qui ho sap. Si més no, es pot dir que no és un tema tan popular a les redaccions dels diaris que aquí es comenten i que, en conseqüència, alguns el consideren un afer secundari a l’hora de fer la portada. Els especials i els desplegaments de pàgines sobre la condició de la dona publicats aquest dijous no tenen continuïtat aquest divendres, o no en tenen a tots els diaris.
L’únic diari que no afluixa en les seves dèries és El Mundo, que s’ha especialitzat en l’estudi demoscòpic dels votants socialistes, als que ha dedicat un bon grapat de portades aquest any, encara més que La Razón, l’altre diari que publica sovint enquestes sobre el mateix grup de població. Aquest divendres, el tabloide ultra diu que quatre de cada deu votants del PSOE se’n penedeixen de ser-ho. Ho acompanya amb les tradicionals declaracions del president de Castella-La Manxa, Emilio García Page, el dirigent socialista que sempre està de guàrdia per confirmar el que agrada al Trio de la Benzina. Sempre diu el mateix, però. La gràcia de Page és que és prou ambigu per a no aparèixer com un anti-Sánchez alhora que deixa que se l’interpreti com una alternativa a l’actual directiva socialista. Ell sempre es podrà defensar dient que l’han malinterpretat.