L’Albert Rivera és el protagonista de gairebé totes les portades d’avui, fora d’El Periódico, on té un paper secundari, de l’Ara i El Punt Avui, que li donen carbassa. Fa gràcia veure com els diaris catalans són els que li dediquen menys atenció. Bé. Pel que fa a la premsa madrilenya, aquí ja es van descodificar algunes portades postelectorals com a senyals d’avís a Rivera que no anava pel bon camí. Ara fa l’efecte que el Madrid mediàtic l’ha enfilat amb més decisió. També amb habilitat, perquè sembla que el defensin i, en realitat, l’exposen. Darrere la portada, el punyal.
Rivera va proclamar als quatre vents durant mesos que mai però mai pactaria amb Pedro Sánchez, cosa que aquells diaris van festejar d’allò més, fins al punt que algunes de les seves portades preelectorals i electorals l’afalagaven com el veritable líder que la dreta espanyola demanava: sòlid, dur i directe. Ara l’assenyalen justament per encastellar-se en aquell refús a Sánchez, tan celebrat no fa ni tres setmanes.
Qui és l'establishment?
Com canvien les coses. Fins no fa gaire, Rivera era blasmat amb més o menys ironia per oportunista. Ara ho és per mantenir-se ferm contra el que anomena el sanchismo. Abans era lloat per haver aplegat a Ciudadanos persones com Toni Roldán, i alhora criticat per ser el cabdill d’un partit artificial, impulsat pels interessos de l’Ibex-35 i l’establishment.
Aquesta última també té gràcia. Toni Roldán, el desertor més notable de Cs, és fill de Santiago Roldán, Curri, i Maria Antònia Monès. El pare va ser molts anys el lampista econòmic a l’ombra de Felipe González i autor principal del programa econòmic del PSOE dels 202 diputats del 1982. Després dirigiria Holsa, l’empresa que gestionava les infraestructures dels Jocs Olímpics de Barcelona. La mare va ser directora del departament d’economia de la presidència de González entre 1995 i 1996. Després, directora d’anàlisi política i econòmica del conseller Antoni Castells en temps del tripartit i els primers mesos del primer govern d’Artur Mas. En fi, que si es vol identificar algú amb l’establishment, de ben segur que Albert Rivera —fill d’una immigrant malaguenya i un botiguer de la Barceloneta— no és el primer de la fila ni, probablement, el que fa cinquanta.
La clau
Parlant de l’establishment, les patums de Ciutadans que el van encimbellar (Espada, De Carreras, Boadella, Conthe, Garicano…) ara li diuen de tot: adolescent capritxós, sord a la crítica, caràcter solitari, arrogant, incapaç, pallasso… Espada fins i tot li ha recomanat “deixar per un altra estona els compromisos amb els electors” (sic). I així va. Couen Rivera al forn del mateix programa que el mateix Rivera ha defensat a peu i a cavall, des que Cs eren tres diputats al Parlament contra la immersió —i ase dels cops de la resta de grups—, fins avui mateix, que és el grup més gran del legislatiu català. Potser tu no entens res. Segurament Rivera tampoc.
La clau de tot aquest cafarnaüm taronja —i de totes aquelles portades— és una piulada del mateix Toni Roldán en rèplica a Albert Rivera:
No hace falta crear un partido, solo hay que sentarse, exigir reformas, regeneración y que no haya pactos con nacionalistas. https://t.co/rKcnlmg7hH
— Toni Roldán Monés (@toniroldanm) June 28, 2019
Segons aquest tuit, la raó de ser de Ciutadans és bloquejar als independentistes. La resta és negociable, potser fins i tot al marge dels compromisos amb els quatre milions de votants de Cs, entre altres mai però mai pactar amb Pedro Sánchez. El “Podemos de dretes” era això. Ara s’entén millor tot.
