El Trio de la Benzina (també s’hi afegeix El Periódico) torna a la pràctica de la redacció sincronitzada per amagar que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, acceptaria indultar Carles Puigdemont i altres represaliats. L’escàndol ha estat i és indescriptible. Als populars els han dit de tot, des d'hipòcrites fins a cínics i tots els qualificatius entremig. Dins el partit esmolen els ganivets i el kommentariat ja fa circular que Feijóo només s’ha salvat perquè diumenge dia 18 hi ha eleccions autonòmiques a Galícia i faria lleig celebrar-les amb el taüt del president del PP al bell mig de la jornada. Com que la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta és real, ha sonat la corneta per reunir totes les tropes en la tasca de salvar el soldat Feijóo i silenciar les seves declaracions, que no surti fum per la xemeneia. És còmic, perquè no hi ha cap manera d’evitar que els lectors ho sàpiguen i el diari fa el ridícul per callar el tema del qual parla tothom.
Pel que es veu a les portades, els plats trencats de Feijóo els pagarà el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. La consigna és penjar-li l’assassinat de dos guàrdies civils a Barbate (Cadis), tot acusant-lo d’exposar als agents arran de la dissolució d’una unitat d’elit antinarco anomenada OCON Sud. Naturalment, aquesta és la versió del Cuerpo. Esclar. Què han de dir, ells? Encara no havien ni enterrat els dos agents atropellats per la llanxa dels traficants i ja corrien les filtracions contra Marlaska. És lògic que els afectats culpin els polítics de torn —s’entén l’afany de revenja, encara que no parli gaire bé de la seva professionalitat. El que no fa sentit és que un diari ho deixi anar sense més ni més: ni verificació, ni versió del ministeri, ni preguntar com es van reorganitzar, ni un sant remei de Déu. Ni dissimulen.
El Periódico fa una passa endavant molt agosarada. Es fa ressò a tota portada de les ganes de l’Armada espanyola, emparada pel ministeri de Defensa, d’intervenir contra el narco. S’entén que els militars, en calent, demanin que nos dejen actuar. Fa estrany, però, que un diari, amb més temps per rumiar i una mica de distància i de seny, s’apunti a la desfilada. Històricament, encomanar a les forces armades tasques policials —terrorisme, tràfics il·legals, màfies…— mai ha acabat gaire bé. Que també vesteixin l’uniforme, portin armes, etcètera, no els fa eficients per investigar i actuar com la policia. La formació i les competències són ben diferents. Per això cap país fa servir la policia per a la guerra. D’exemples n’hi ha a palades. França va desplegar 10.000 soldats al carrer després dels assassinats a la revista Charlie Hebdo de gener del 2015. Onze mesos després, 130 persones van ser assassinades en els atemptats a la sala de festes Bataclan i altres set llocs del centre de París. L’exèrcit no ha deixat de patrullar ni el gihadisme de matar. Un cas molt extrem de la inoportunitat de posar l’exèrcit a fer de policia és l’últim govern de María Estela Martínez de Perón i la subsegüent dictadura argentina. L’encàrrec a les forces armades de liquidar el terrorisme va acabar en terrorisme d’Estat i 30.000 “desapareguts”, com evoca la pel·lícula Argentina, 1985, de Santiago Mitre, amb Ricardo Darín en el paper del fiscal Julio César Strassera.
Com gairebé sempre que la realitat deixa poc espai de maniobra, La Vanguardia es posa més de perfil. Encara que diumenge i dilluns obria esperançadament amb el Feijóo indultador i amb ganes de Junts, aquest dimarts —amb un Feijóo refractari i enrocat— s’estima més obrir amb la composició de l’actual població de Catalunya: un de cada quatre són estrangers. El títol té un aire un xic alarmant. L’Ara ho pinta com una reculada d’un Feijóo dèbil o debilitat. És alguna cosa. Per sort, El País, en una reacció periodística típica (típica del periodisme, s’entén), ha reconstruït fil per randa la reunió on un “alt dirigent” del PP va flotar la idea d’indultar Puigdemont. Al·leluia.