No es podia saber que El Mundo sortiria avui diumenge amb una entrevista/massatge a la presidenta madrilenya. Isabel Díaz Ayuso hi va amb tot. Confirma que Espanya és, per a ella, una monarquia judicial, cosa que has llegit aquí molts cops. A la corona i les togues, ella hi afegeix Madrid (concepte, que diu l’Iu Forn), on governa en una coalició potser encara més fràgil que la que sosté Pedro Sánchez. En una democràcia normal, la corona i les togues ja haurien sortit, cames ajudeu-me, a explicar que Ayuso no és la seva portaveu i que, òbviament, respecten els resultats electorals i les decisions del poder legislatiu, seu de la representació popular de la que penja tot, corona i togues incloses.
El diari, que es presta al joc de la presidenta, ho hauria de saber bé, que ja són prou grans. Els fets no juguen a favor d’Isabel Díaz Ayuso. Salvar-la demana un relat molt més imaginatiu que el que construeix en l’entrevista. Escudar-se en el Rei i els jutges és d’una gran creativitat patriotera, malgrat la barroeria del judici d’intencions indemostrable d’insinuar que Sánchez és un colpista. La gestió de la pandèmia, però, es mesura en nombre de morts. No es pot distorsionar ni disfressar la realitat de la covid-19 amb una narrativa astuta ni avaluar-la des del prejudici, perquè els cadàvers et venen a buscar tan si vols com si no vols. Encara que t’amaguis sota les togues dels jutges i del Rei, als que sembla que la presidenta també vol encolomar els difunts. Encara que el diari no en parli ni t'ho pregunti.
El joc dels morts
Ayuso és una experta en jugar el joc de llençar els seus morts als peus dels altres. Va començar posant-se al costat dels que promovien la querella contra el delegat del govern espanyol a Madrid per permetre la manifestació feminista del 8-M. Tot va acabar en pizza. A finals del passat juny, en fer-se públic que a les residències de gent gran de Madrid havia mort un de cada cinc interns (7.690 persones), va exigir que el govern central ordenés passar la PCR a tots els que arribaven de l’estranger a l’aeroport de Barajas. Estrany? No. Volia desviar l’atenció de les residències, el fracàs del sistema de rastreig de contactes dels positius i la precipitació en la desescalada. Madrid era la comunitat on més avis havien mort i els centres depenen del govern regional. La jugada no li va sortir bé. El tràfic a Barajas era escàs i els contagis gairebé inexistents.
Una setmana després, deia que no calia la mascareta. Passats quinze dies, en va imposar l’ús, a més d’altres restriccions. Res. A l’agost, Madrid era ciutat pubilla europea de la pandèmia: passa de 338 a 6.481 casos setmanals. Al setembre, Ayuso intensifica les restriccions, quan s’adona que els morts s’amunteguen sobre el seu govern i es queda sense excuses. A partir d’aquí ja te’n recordes. A principis d’octubre li va caure a sobre el consell de ministres: confinament de deu ciutats, vigilades per 7.000 policies, gairebé tants com els que van reprimir l’1-O a Catalunya.
Aquests són els fets, que el diari podia comprovar. Els pot guarnir amb pesto o fruita confitada, però el nom del plat és el mateix: tragèdia per incompetència. És el que defensa aquella entrevista que no busca fiscalitzar al poder responsable d’una de les crisis sanitàries més greus d’Europa sinó vestir la mona. Però la mona és mona, encara que porti arreus d’or i l’entrevisti El Mundo.
