Ahir es feia aquí broma dient que els diaris de la dreta madrilenya provarien de culpar Pablo Iglesias del desori sanitari en què el govern de la presidenta Isabel Díaz Ayuso ha deixat la comunitat de Madrid. Bé, la realitat ha resultat molt pitjor i el premiat no ha estat Iglesias sinó el mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a qui s’acusa de passivitat, abandonament i mala intenció. Resulta que l'inactiu de Sánchez ha convocat Ayuso a una trobada, avui, per pactar la intervenció directa del ministeri de Sanitat en la gestió de la pandèmia a l’autonomia madrilenya. Segons les dades d’aquest dimecres —que les portades no consideren—, la incidència de casos per cada 100.000 habitants en 14 dies és de 259 al conjunt d’Espanya, mentre que a Madrid és de 659. Tu mateix.
La Moncloa parla de “cogovern”, que és el relat benevolent que fa circular per protegir la imatge de Madrid, tan sovint confosa amb la d’Espanya. Estan a punt d’arribar els primers 90.000 milions del fons de reconstrucció europeu i és mal moment per a embolics. Fabricar aquests contes és avui part de la feina dels governs, de la mateixa manera que descobrir-los i exposar-los és la feina dels mèdia. Si vius a Madrid, però, et trobaràs que els diaris impresos de la teva ciutat —fora d’El País, encara que avui afluixa el to— no t’expliquen això del “cogovern” ni el desastre de la gestió d’Ayuso, sino que culpen La Moncloa del fet que Madrid sigui una de les grans festes europees de la Covid-19. Fins i tot els diaris de Barcelona n’informen millor.
És difícil que enganyin la gent, però. Els passarà el mateix que als grans mèdia impresos barcelonins, que han amagat tant com han pogut la moció de censura a la junta de Josep Maria Bartomeu i, de sobte, es veuen obligats a explicar que existia i suma més de 20.000 signatures de socis (a Barto el van votar 25.000). Malgrat que no hi ha partits a l’estadi, malgrat la pandèmia, malgrat que no ha arrencat la Lliga, malgrat el silenci —omertà mafiosa— de la gran premsa i la premsa esportiva de la ciutat, els opositors se n’han sortit de llarg. Pensar que les coses no existeixen si no se’n parla és fatal en temps de xarxes socials i grups de Whatsapp. Més aviat és una via segura per caure de cap al barranc.
Una cosa semblant passa amb el judici que se segueix al Suprem contra el molt honorable Quim Torra. Fa dies que el tam-tam mediàtic dels diaris, inclosos gairebé tots els de Barcelona, és que el president s’ha ficat ell sol en un embolic per no despenjar una pancarta, com volent dir: mira que és curt i obstinat, eh. És un raonament que aprovaria l’oncle Tom, que distingia entre “amos bons” i “amos dolents”, o aquells serfs de la gleva de la vella Rússia, que deien pestes dels boiards provincials i confiaven que el tsar, quan se n’assabentés, tot ho resoldria, com un bon pare, castigant els governadors… que ell mateix havia nomenat per escanyar pagesos i artesans.
