Només El País obre la portada amb el decret llei aprovat pel govern espanyol que amplia les causes perquè el Ministeri d’Economia pugui intervenir les xarxes digitals i els serveis de comunicació electrònica. En concret “en determinats supòsits excepcionals que puguin afectar l'ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional”. El decret reforma sis lleis (sis!) per augmentar el poder de censura dels funcionaris d’un ministeri sense intervenció de la justícia ni audiència prèvia al/s afectat/s.
El govern central justifica la reforma en “els recents i greus esdeveniments que han tingut lloc en part del territori espanyol”, que El País no s’està d’atribuir a l’activitat del Govern sota el paraigua de l’anomenada “república digital” o a la manera com opera Tsunami Democràtic, una organització teixida en el ciberespai.
El cas és que mentre els diaris ho venen com una mesura dirigida a reprimir l’independentisme, la reforma afecta a tots els serveis de comunicacions electròniques i als seus usuaris. A tots, no només als serveis públics. Permet, per exemple, intervenir o tancar qualsevol servei o xarxa de comunicacions digital “incòmode” —pàgines web, però no xarxes socials, protegides per la legislació europea— amb el pretext de la seguretat nacional i l’ordre públic, que és la mateixa excusa que es va fer servir per engarjolar aquells titellaires de Madrid, per recordar un cas. El govern espanyol ho explica dient que no es tracta de restringir cap servei, sinó “d’assegurar que es presta”, segons una font oficial que cita aquell diari. És el món a l’inrevés.
La resta de diaris no saben, no contesten. El Periódico i l’Ara encara ho publiquen en portada, però petit i de cua d’altres titulars. La Vanguardia, El Punt Avui i el trio de la dreta mediàtica madrilenya (El Mundo, La Razón i l’ABC) no en fan cap esment. És curiós. Potser els sembla bé, potser no s’adonen de la magnitud de la tragèdia. D’entrada, un concepte tan obert com el de “determinats supòsits excepcionals” no és gaire garantista pel que fa als drets i llibertats dels ciutadans. Només cal veure la discrecionalitat —arbitrarietat— amb què s’aplica la llei de seguretat ciutadana (la llei mordassa) o la reforma del Codi Penal del 2015. Clar i català, l’administració pot intervenir quan li doni la gana a qui li doni la gana. Censura primer, que ja hi trobarem justificació després.
No hi ha gaires Estats que incloguin aquesta mena de regulacions en el seu arsenal legal. Els que ho fan no figuren entre aquells on t’agradaria viure. Són Estats que tenen por dels seus ciutadans o que s’estimen gairebé més cometre una injustícia que suportar un desordre, parafrasejant una frase (cínica) de Goethe que després ha servit d’argument a portaveus i practicants del conservadorisme més jacobí, agressiu i elitista. Llàstima que tants diaris estiguin a la lluna de València quan es tracta dels drets dels ciutadans. Potser és que també els fa por la llibertat o els importa menys del que es pensen.
