Joan Carles I va transferir 64,8 milions d’euros a Corinna Larsen el 2012 “no per desfer-se dels diners”, sinó “per gratitud i per amor”, i assegurar “el meu futur i el dels meus fills”, segons informa El País, que transcriu la declaració judicial de la dona al fiscal suís Yves Bertossa, que investiga un delicte de blanqueig de capitals agreujat en relació a comissions procedents d’Aràbia Saudita, Kuwait i Bahrèin. Un altre motiu, segons “l’amiga especial” de Joan Carles I, era que l’emèrit “encara tenia l'esperança de recuperar-me”. Dante Canónica, l’advocat de la fundació panamenya Lucum, a través de la qual cobrava Joan Carles I, va confirmar al fiscal la versió de Corinna.

És com un déjà-vu. L’amor és el que va evocar la defensa de la infanta Cristina per justificar que ella desconegués què feia Iñaki Urdangarin, el seu marit. Cristina de Borbó sempre va actuar per “fe en el matrimoni i amor al seu marit, [en qui] confia, ha confiat i hi confiarà a peu i a cavall”, va dir l’advocat.

A la crònica d’El País, escrita com qui camina sobre gel prim, Corinna explica una història d’amor (“l’esperança de recuperar-me”, etcètera) i moltes de les operacions curioses es presenten com a prèstecs de l’emèrit o regals graciosos de sa majestat. Es deixa caure el motiu d’aquesta generositat magnífica de més de 60 milions (“el meu futur i el dels meus fills”) i alhora es diu sense dir que aquí hi ha una relació que va més enllà d’una amistat —a Corinna sempre se l’anomena “amiga” del Rei— amb resultats més enllà de la relació. Si més no, d’una relació d’amistat.

Qui ha pogut estar la font? El diari és imprecís. Una possibilitat —i no la més estranya— és la Fiscalia anticorrupció del Tribunal Suprem, que va sumar-se a la investigació suïssa del cas quan es va esbombar al diariTribune de Genève i d’aquí al món. És curiós que la Fiscalia sí que consideri l’emèrit investigable i els lletrats i la majoria del Congrés no. Com deia per aquí en Jordi Barbeta, la intervenció de la Fiscalía només s’entén com una maniobra per conèixer la investigació i poder defensar millor més que acusar.

En aquest context, la filtració té el benefici d’emmarcar els tripijocs de la Corona en un relat d’amor, amistat, regals i tradicions, coses que cauen fora del codi penal —ja se sap, aquests Borbons…— i potser permeten a l’emèrit “fer un Cristina”. A ella li va caure una multa i al seu marit cinc anys i deu mesos de presó. De fet, Corinna explica així les comissions pèrsiques: “No em van explicar la raó d'aquesta donació [de 64,8 milions], però és pràctica corrent entre reis, concretament a l'Orient Mitjà”. També era “pràctica corrent” entre reis el dret de cuixa, per entendre'ns.

El diari madrileny no recorda tots aquests episodis paral·lels, però sí que afegeix una postil·la al quart paràgraf per deixar caure que el gestor del rei emèrit en aquests tràfecs, Arturo Fasana “també està relacionat amb la família Pujol Ferrusola i amb la trama Gürtel”, com volent dir que els dolents i corruptes són altres.

Tampoc no facis cas d’aquesta observació: és peccata minuta al costat de la informació sucosa, detallada i extensa sobre el laberíntic entramat societari de l’emèrit, les despeses (entre altres, ajuda Corinna a comprar una casa a Londres de 5,6 milions més 4 milions en reformes) i les relacions perilloses de la monarquía espanyola amb els tirans petroliers del Golf Pèrsic i… del Marroc.

El País ho escriu amb guants de seda —a saber quanta gent del diari s’ho haurà llegit abans— però una patacada informativa d’aquest gruix és difícil d'esquivar. Aviam què fan la resta de diaris demà i, sobretot, quina és la reacció de la família reial, el govern espanyol, els partits. Fa setmanes que tots es fan l’orni però avui s’ha complicat molt mantenir-se en actitud de circulin que aquí no ha passat res. Per paga, es publica enmig de la tournée espanyola de Felip VI i Letizia i amb el remor de la querella d'Òmnium.

Que per què al títol posen “Larsen” i no “Corinna”, com tothom la coneix? Doncs perquè és més curt. No busquis tres peus al gat. “Corinna” els faria saltar una línia el titular i el seu llibre d’estil ho desaconsella.

Al costat d’aquesta exclusiva, la resta de portades queden com de sèrie B. Algunes ho són realment, com la de La Razón que entrevista altra vegada a la presidenta de Madrid, Isabel Ayuso (a més: quina foto espantosa) i titula per nosequè de Ciutadans i no pels més del 6.000 morts a les residències de gent gran. També d’aquesta categoria és la d’El Mundo, que furga en les converses internes dels dirigents de Podemos, filtrades per qui por fer-ho. Són d’un interès sota zero. Si el titular aquest de la pel·lícula és la part més sucosa de les converses, imagina’t com d’irrellevant serà la resta del material.

Té gràcia la portada d’El Periódico per un motiu… mig retorçat. Entrevisten Iniesta (bravo!) i a la il·lustració de portada el pinten amb el 6 de La Roja. S’entén que és una entrevista que circula per la resta dels diaris del grup Prensa Ibèrica i, per tant, el debat sobre si li pintem el 6 o el 8 (el que duia al Barça) devia morir ben aviat. Té lògica, esclar. Però deixa un regust agredolç, un rau-rau difícil d’escriure —segur que ho captes perfectament— sobre com es trasllada aquesta actitud a altres informacions i si afecta a la mirada del diari. En fi, un embolic, les coses de la vida, dèries, etcètera, però ja ens entenem.

Avui és el dia de les portades il·lustrades. El dibuix d’El Periódico és simple, acurat —fins i tot el 6 segueix la tipografia de la samarreta de la selecció espanyola del 2010— i composa molt bé la portada. El Punt Avui també il·lumina la primera amb una il·lustració molt barcelonera. L’ABC fa un d’aquests fotomuntatges que li agraden. Funciona, acompanya. El Mundo en té dues, d'il·lustracions, també de qualitat. Però ni una sola d’aquests figures, ni totes plegades, superen la il·lustració que la Mari Fouz ha fet a la portada de l’Ara. Un festival, una joia, un triomf.