Fan de mal comentar, les portades d’avui. Seria fàcil dir que es poden endreçar segons el cos de lletra amb què publiquen el verb “rectificar” o fer la broma suadíssima que “rectificar no és una paraula àrab”, etcètera (sí: l’original és “Dimitir no és un nom rus”). El govern espanyol sembla Esty Shapiro, la protagonista de la formidable sèrie Unorthodox, que vol marxar i no sap on vol anar. La diferència és que de l’Esty no en depenen 47 milions de persones enmig d'una pandèmia.
Diràs que rectificar és de savis. En realitat, els savis procuren no cometre la mateixa errada, que és on volia anar a parar Alexander Pope, el poeta anglès autor de la frase. Les portades dels diaris parlen justament d’això: a l’hora de cometre errades, la única autoridad competente sembla que no té aturador. Arribats en aquest punt, seria possible parlar d’incompetència, de caos, d’obstinació. Als diaris d’aquí, però, els costa de reconèixer-ho.
La primera decisió que va prendre el govern espanyol va ser recentralitzar en el ministeri de Sanitat les decisions que fa dècades s’havien transferit a les comunitats autònomes. De fet, al ministeri i els seus organismes adscrits hi treballen unes 1.200 persones. Al Departament de Salut de la Generalitat són 65.000 funcionaris. El ministeri és decoratiu. Si no existís, tot seguiria igual. La recentralització no podia anar bé de cap manera, com demostren els fets. Als diaris d’aquí, però, els costa de reconèixer-ho.
Ahir, Le Monde, que és com dir França en format de diari, concloïa a l’editorial que Alemanya havia gestionat millor la pandèmia, perquè mentre les institucions alemanyes —federals, descentralitzades— governen cercant el consens, la pràctica de govern francesa —presidencialista, centralitzadora— afavoreix la confrontació. On llegeixes França posa-hi Espanya i ja ho tindries. Als diaris d’aquí, però, els costa de reconèixer-ho.
Le Monde ha sabut empassar-se l’orgull i la grandeur i reconèixer d’on plora la criatura. Aquí, però, els diaris encara venen el fiasco de la única autoridad competente com un error de persones, no de concepte. Amb altres polítics al capdavant, diu aquest relat, la recentralització seria oli en un llum. Aviam, si no va bé ni a França, que és l’inventora del centralisme i li coneixen totes les costures… ja m’explicaràs. Als diaris d’aquí, però, els costa de reconèixer-ho.
Orgullosament, El País fabrica avui una altra narrativa per salvar la cara al govern espanyol. No només minimitza la rectificació, sinó que obre la portada emparellant Espanya i Alemanya com a promotors mano-mano d’un pacte anticrisi que salvi la UE de les seves desgràcies, superant per elevació les picabaralles entre Nord i Sud, etcètera.
El problema d’aquesta narrativa, però, és la realitat, sempre tossuda, que rectifica totes les fantasies, per molt hidalgas que siguin: el primer ministre Italià, Giuseppe Conte, ha desvelat que a Espanya, en realitat, li fa peça un rescat via el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, del qual Alemanya, ara sí, es compromet a retirar la condicionalitat dura de la troika i els homes de negre. Faria riure si no fes plorar.
