Avui t’has de treure el barret amb la giragonsa acrobàtica de La Vanguardia al seu titular principal. Per adonar-te’n de la maniobra mira’t primer els de l’Ara i El País, que expliquen el disgust i l’emprenyada de les autonomies per la gestió de la pandèmia que fa la única autoridad competente, presidida per Pedro Sánchez. En canvi el diari dels Godó ven un altre relat: Sánchez no ho pot fer tot sol, pobret, i si fins ara no se’n surt és per la poca voluntat de les comunitats autònomes, a les que convida a pactar i col·laborar. (El Periódico s’esforça a dir el mateix, sí, però sense traça, i li queda una pancarta —una altra— del govern espanyol).

O sigui, el govern de Sánchez, que des de l’inici de l’estat d’alarma ha xuclat les competències de les autonomies, demana ara a les mateixes autonomies que s’hi posin bé, com si en tinguessin la responsabilitat. Per paga, en un subtítol, La Vanguardia fa entendre que Torra encapçala la insolidària revolta autonòmica. No és genial?

Tota la setmana passada, La Vanguardia i el seu kommentariat han mantingut la fe en la narrativa dels Nous Pactes de la Moncloa fins al final, contra tot i tothom. Ara han trobat una nova manera d’explicar la seva addicció a aquesta realitat virtual —que ja veurem com acaba, perquè aquí hi ha morts pel mig. “Metges i pacients han mort innecessàriament”, deia ahir Nicholas Kristof a The New York Times a propòsit dels desoris de Trump amb la covid-19. No ens passi aquí el mateix.

Entretant, de la tornada a la feina decretada per avui (demà a Catalunya), de la improvisació i manca de suport polític, tècnic i material amb què es gestiona, de l’absència de tests massius, ningú no en diu res fora d’El Mundo, que aquests dies li fa al govern espanyol un marcatge a l’home per tot el camp que ni l’Atlètic de Madrid del Cholo Simeone —incloses entrades amb les cames pel davant.

La guerra de paper

L’ABC s’ha desfermat avui i parla de “guerra casa per casa”, que és molt més que una hipèrbole. Als que en saben de la cosa bèl·lica els remet a la cruel i decisiva batalla de Stalingrad, l’hivern del 1942, o a escenes de pel·lícules com Salvem el soldat Ryan, de Steven Spielberg, o de Band of Brothers, aquella sèrie formidable de HBO. El Periódico també fa servir un llenguatge combatiu i parla de “lluita”. Altres dies, altres diaris també han fet servir tot d’expressions castrenses per parlar de la pandèmia (“enemic invisible”, “front hospitalari”, coses així). Avui crida l’atenció l’ABC perquè es passa vint pobles, i també crida l’atenció la foto dels sanitaris amb què el diari dels Moll il·lustra la “lluita”.

És el mateix vocabulari del discurs que ahir ens va fer Pedro Sánchez, el mateix al que ens tenen acostumats en les insubstancials rodes de premsa diàries dels diversos executius que es fan i es desfan, una al migdia i una altra al vespre, com els telenotícies. Ministres i consellers poden fer servir les paraules i expressions que els abelleixin, no faltaria sinó. Però quan els diaris fan servir el mateix llenguatge, els mateixos arguments i la mateixa manera de raonar que els polítics, alguna cosa fa pudor de cremat. (Si llegeixes el reportatge del Kristof t’adonaràs que en cap moment es posa la gorra de plat i ho explica la mar de bé).

Frank-Walter Steinmeier, un polític socialista que és el president d’Alemanya, un càrrec de caire simbòlic —però electe— ha dit aquest dissabte als seus conciutadans que “aquesta pandèmia no és una guerra. No s’enfronten nacions contra nacions ni soldats contra soldats. És una prova per la nostra humanitat. Treu el millor i el pitjor de les persones…”. I dels diaris.