Les portades de Madrid d’avui són un exemple pregon d’aquella dita espanyola: de lo que no me gusta, que nadie coma. El Partit Popular té un embolic gros a Euskadi, on el partit local es refusa a acceptar les imposicions de la seu central del carrer Génova. Podrien prendre calendari del que ha passat sempre al PP de Catalunya: els hi decideixen tot a Madrid. El PP català està tan estovat que va acceptar amb gran goig i gran joia la imposició de Cayetana Álvarez de Toledo com a primera de llista per Barcelona. A la diputada no se l’ha vist gaire per Barcelona —if at all— però els dirigents del PP local ho troben tot de maravella. La conseqüència: és un partit gairebé extraparlamentari.
El País és l’únic diari de Madrid que explica l’abast de la tragèdia. Els altres tres es dediquen a xiular i mirar al sostre, provant de fabricar notícies (sic) que entretinguin a la parròquia dretana. És difícil dir quina de les pirotècnies periodístiques (sic) és la més reeixida. El Mundo fa veure que és a punt de llançar-se pel balcó perquè el comunista en cap, Pablo Iglesias, ocuparà cadira a la comissió que controla els espies i els cossos de seguretat de l’Estat. Deuen pensar que el vicepresident reporta directament a Moscou, al Komintern.
Potser la pitjor sigui la de l’ABC. En una giragonsa extraordinària, el tabloide monàrquic carrega la mà contra Sánchez per respectar els acords d’investidura amb el PNB (si vols saber què passa, llegeix la portada de La Vanguardia). Espanya es trenca ara per la caixa de la seguretat social, travestida de pilar de la pàtria.
La Razón va més enllà i dona per fet que els actuals dirigents del PP basc han de marxar perquè a Madrid han decidit pactar amb Ciutadans. "Madrilenyocentrisme", tota una mentalitat. La gràcia és que Cs ha forçat aquest acord a Euskadi —i a Galícia— per la potència que sembla que tenen els d'Arrimadas a Catalunya, on el PP és gairebé res. Explicar això és tan simple que als diaris de la tuna mediàtica de la dreta els esclata el cap.
