La Vanguardia és el diari que desempata el partit entre temes de portada, que es preveia igualat: els quatre diaris de Barcelona obririen amb la Diada i els quatre de Madrid amb el desacord entre el PSOE i Unidas Podemos, que aboca Espanya a unes noves eleccions generals. El diari més venut de Catalunya s'ha estimat més obrir portada amb la incapacitat dels dos blocs d’esquerra per a fer govern. Resultat: la Diada perd per quatre portades a tres.
Hi ha una excepció, l’ABC, que segueix esbombant l’acusació de plagi contra el president del Senat. La primera pàgina del tabloide monàrquic té gràcia, amb aquella foto de Manuel Cruz mirant incòmode el rellotge amb cara de quan s’acabarà aquest patir. Senyal que el diari ja dona per feta la repetició electoral i es posa en campanya amb un tema que ja és part del seu repertori. En l’anterior van estar amb la matraca del plagi de la tesi de Pedro Sánchez fins a perdre el coneixement. Ara li toca el rebre a Manuel Cruz.
Les portades de l’Ara i d’El Punt Avui poden veure’s com una representació de l’actual estat de coses en el món sobiranista. El primer envia un missatge com d’esperança, de paciència o de consol o una barreja de tot plegat, amb una il·lustració d’un grup de persones mirant enlaire, com qui espera un miracle o una aparició. És bonic. El Punt Avui va més cara a barraca i es fa seu el lema i el color de la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. No s’ha complicat gaire la vida.
El Periódico fa un titular, neologisme inclòs, que és com si et diuen quin dia és avui: és important saber-ho, esclar, però és inversemblant pensar que algú no ho sap. També és, amb El Punt Avui, l’únic dels vuit de Madrid i Barcelona que du en portada una mínima referència al discurs del president Quim Torra —y ahí lo dejo. També és l’únic diari que encara té alguna esperança en un acord d’urgència entre socialistes i podemites (“espremen el temps al límit”), com volent dir que encara hi ha una oportunitat, que no s’ha dit l’última paraula. La Vanguardia va un pas més enllà però amb l’habilitat —especialitat de la casa— en no dir el que, tècnicament, encara no ha passat, per si de cas no passa. El País, en canvi, sembla que ja ha llençar el barret al foc i dona per feta la repetició electoral, malgrat els esforços de José Sacristán provant de convèncer la vicepresidenta (en funcions) Carmen Calvo.
A La Razón han fet una senyora primera pàgina amb la famosa frase de Pedro Sánchez “No és no” i la imatge de Pablo Iglesias capcot. Amb un sol tret maten dos ocells, com volent dir que ara el líder d’Unidas Podemos tasta la mateixa medicina que el socialista volia fer prendre a Rajoy. La seva parròquia es frega les mans. És curiós El Mundo, que titula per l’actitud de la Corona davant la crisi, com si fos alguna cosa decisiva en l’actual règim polític de l’Estat espanyol —i potser sí que ho és.
