El discurs de Nadal del Rei passa sense pena ni glòria per les portades dels diaris de Barcelona —els impresos de Madrid no es publiquen avui. La Vanguardia, esclar, obre la portada amb la cosa, no faltaria sinó. Els altres tres, no. És difícil no donar-los-hi la raó, perquè els reials discursos són perfectament intercanviables d’un any per l’altre. Ni te n’adonaries. Un any i un altre, els arguments són els mateixos.
La sort que té Felip VI és que els diaris hi paren molta atenció —després del 3-O, aviam qui és el guapo que no— i generen una expectació altíssima. És una mica com el barcelonisme de fa uns anys, que en l’arrencada de cada Lliga es convencia que “aquest any sí!” i al final de temporada plegava els mateixos minsos resultats que l’anterior.
El Rei pot repetir el mateix argumentari cada Nadal, en la confiança que els diaris li donaran la volada que se li suposa a aquesta mena de discursos. Es trencaran el cap per fabricar una narrativa diferent a l'any anterior, adaptar-la a la situació del moment i vestir les paraules del monarca de significat, donar-l'hi volum i perspectiva i, en fi, fer-les aparèixer de manera que encaixin amb el relat del moment que més convingui.
Fet i fet, el real discurs reial el fan els diaris que l’interpreten. A Felip VI només li cal comparèixer deu minuts cada any amb un nou remix de les flors i violes de sempre. El discurs, sense els diaris que el fan volar, no és res més que retòrica de plastilina. Almenys aquest any, la majoria de diaris de Barcelona s’ha adonat de l’artifici i li fan un servei, diguem-ne, relatiu. Aviam com s’ho agafen demà els impresos de Madrid.
