Com a general conqueridor, era el cap de tots els exèrcits; com a defensor de la fe, el van considerar enviat de Déu; com a líder del Movimiento Nacional, dirigia el partit únic d’un estat autoritari que controlava amb mà de ferro la vida pública i la societat civil. Aquest és el perfil sumari que pinta l’historiador Enrique Moradiellos a Franco, anatomía de un dictador, l’últim estudi sobre l’autòcrata, guardonat el 2017 amb el Premio Nacional de Historia. Moradiellos situa l’origen dels problemes polítics de l’Espanya actual en els 40 anys de la dictadura franquista: excessiu pes del poder executiu en detriment del legislatiu, demonització de la diferència i complaença amb la corrupció. “No vencerem el franquisme fent escarni dels seus ossos [de Franco]”, ha dit fent cara de pòquer. Les restes de Franco van sortir ahir del Valle de los Caídos —44 anys després de l’enterrament— però el seu llegat immaterial ronda encara la vida pública espanyola.

A la vista de les portades —i dels editorials, columnes i anàlisi— dels diaris d’avui, potser caldria afegir un quart punt: la por i/o el rebuig a entendre el país —i viure la democràcia— com una obra en construcció permanent, un procés inacabat i progressiu en que, si hi ha llibertat, cada generació hi deixa la seva petjada amb afany d’adaptar-se a les condicions inevitablement canviants de les persones, de la vida i del món. Moradiellos recorda que l’únic límit que Franco va imposar al procés liberalitzador que arrenca el 1959 va ser polític: cap obertura democràtica havia de limitar el seu poder.

Immobilisme

Franco no ho sabia però així, provant d’immobilitzar el país i la societat, va dictar la sentència de mort del seu règim. L’Espanya actual, la filla de la Transició, es capté d’una manera semblant amb qui pretengui un altre acomodament polític i social del sistema, siguin indignados del 15-M, siguin sobiranistes de l’1-O. Esclar que els mètodes per no tocar ni una coma de l'anomenat "règim del 78" són altres que els que posava en joc el franquisme per sostenir-se. L’actitud, però, és molt semblant. Espanya “és una democràcia consolidada”, repeteixen, volent immobilitzar-la. Les propostes transformadores són reprimides, desacreditades, sospitoses o cooptades. La raó és sempre la mateixa: la por dels agents del sistema a perdre el protagonisme i el control.

Esclar que Espanya ha fet un salt enorme. Però manté el costum de comparar-se amb el país franquista i no amb un projecte de futur que renovi un propòsit comú, compartit per tothom; que ataqui els problemes que ni 40 anys de cruel dictadura van poder solucionar i que encara remenen la cua 40 anys de democràcia després.

Això d’ahir n’és una bona prova. Aquests dos últims anys, amb l'aigua que baixa, Espanya s’ha barallat a mort, ha discutit a fons i s’ha entretingut com mai, amb un afer com el trasllat del cadàver d’un dictador d’un mausoleu —fet amb mà d’obra esclava, símbol de la pitjor història i del que mai no hauria de ser—, a un cementiri. Havia de ser un afer simple i ha esdevingut un afer d’Estat d’una desproporció tan colossal com la mateixa basílica de Cuelgamuros. Hi han intervingut gairebé totes les institucions de l’Estat, des de les més altes —el govern central i els tribunals Constitucional i Suprem— fins les més baixes —la Junta Electoral, Patrimonio Nacional, etcétera. Fins i tot ha calgut negociar amb el Vaticà i cap intel·lectual ha deixat de pontificar sobre el cas. Tot acompanyat de l’escuma de secundaris xusqueros, com el colpista Tejero o el prior del Valle de los Caídos. Ni cent Berlangas haurien imaginat un guió així per a l’espanyolada definitiva, la mare de totes les espanyolades. Ironies de la vida, la situació no ha pogut ser més franquista.

Fotos simètriques

La portada que millor resum aquest estat de coses és la de l’Ara. La proximitat —la simetria— de les dues fotos en format i continguts, en missatge i significat, malgrat els 44 anys de diferència entre l’una i l’altra, sembla dir: gent, el fons de la cosa pública i de la societat espanyoles potser no ha canviat tant com ens agrada pensar. És més o menys el que ve a dir Moradiellos —també Borja de Riquer al seu magnífic La dictadura franquista.

La majoria de diaris fa servir la fotografia de l’helicòpter que s’endú Franco. Algun diari aprofita per treure's l’espina per la portada encomiàstica que van voler dedicar a la mort del dictador el 1975. Els títols també van plens d’èmfasi i solemnitat (“Fins mai més”, “Històric”, “Ofensa”, “Posa fi al culte”, etcètera) com volent dir ara sí que Espanya s’ha deslliurat del franquisme d’una vegada i per sempre. “Part del passat”, es titula l’editorial d’El País, diari que es considera un dels pares i propietaris del sistema del 78.

Certament, l’helicòpter s’endú les restes físiques del dictador —que va morir al llit tranquil·lament i va nomenar successor seu al pare de l’actual Rei— però deixa un llegat que encara embruixa la vida pública d’Espanya, un país que mentre s’entotsola comparant-se amb aquell passat per a veure’s millor, respirar tranquil i no perdre l’autoestima, pensa que ja ho ha fet tot i deixa de banda (vuelva usted mañana) els seus reptes de fons, els que ja tenia abans de Franco, els mateixos de sempre. L'helicòpter de tantes fotos no se'ls ha endut.