El nivell d’histèria dins l’eixelebrada bombolla política madrilenya és colossal a la vista de les portades d’avui, que indiquen l’altíssima tensió que han agafat les relacions entre partits i entre els tres poders de l’Estat. Hi ha molts nervis. Una mostra. Ahir, la ministra Irene Montero piula CorruPPtos sobre la notícia de la ratificació del Tribunal Suprem a la condemna del PP pel cas Gürtel. La diputada popular i portaveu d’Interior, Ana Vázquez (de centro e galeguista, es descriu), li replica ¡Habló de P[utas] la tacones! En queixar-se per la mateixa via el diputat i portaveu d’Unidas Podemos, Pablo Echenique, el senador del PP per Tenerife, Sergio Ramos Acosta, surt a defensar la seva coreligionària: Como era eso de: “le azotaría hasta que sangrara”. Venga, anda, que aquí se viene ya llorado de casa. Afegeix la diputada basca Bea Fanjul, una de les joves esperances del PP: No hay peor ladrón, que el de tu propia mansión, sense adonar-se que la dita s’aplica millor als condemnats pel cas Gürtel, tots del seu partit, més que a la ministra d’Igualtat.
Como era eso de: “le azotaría hasta que sangrara”
— Sergio Ramos Acosta (@Sergio_Ramos_A) October 14, 2020
Venga, anda, que aquí se viene ya llorado de casa. https://t.co/ifsb3T8kE9
En fi. Aquest és el nivell d’indigència, matusseria i buidor del debat. Què n’esperes, doncs, dels diaris impresos —sobretot dels de Madrid— que són més arma política que instrument informatiu? No hi fa res l’agreujament de la pandèmia de la covid-19, a la que es dedica la premsa de Barcelona, que sempre surt benemèrita en la comparació. Fixa’t que El Punt Avui fins i tot fa un titular com una exhortació cívica a la ciutadania perquè ens portem bé. El Periódico parla de les restriccions a la cultura i l’Ara de “l’activitat social”. L’esforç col·lectiu! La cultura! L’activitat social! Als diaris de Madrid tot això els hi deu semblar grans collonades bonistes i maricomplejines: La gent mor, sí. I què?
Comptes pendents
Així doncs, el trio madrileny de la dreta destaca la crítica del Suprem a les al·lusions que fa sentència Gürtel a la culpabilitat del PP, al·lusions que van ser l’espurna que va detonar la moció de censura contra Mariano Rajoy. Què més vols, Manolito, ha pensat la dreta mediàtica en rebre aquesta part de la sentència, que li ofereix un argument més per reblar el relat del “govern il·legítim” amb que descriuen l’executiu de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos des de sempre. Més encara ara, quan sembla que volen acabar pel civil o pel criminal amb el bloqueig del Poder Judicial que permet al PP guanyar als alts tribunals tot el que perd a les cambres i arreu.
Aquesta és l’altra història. Es veu que Polònia, per defensar-se de la Comissió Europea, compara la seva reforma judicial —que posa als jutges, de dalt a baix, al servei del govern— amb la que pretén el govern de Sánchez, que ningú sap encara en què consisteix, fora de que vol tirar enrere una reforma aprovada en solitari pel PP… més en la línia de la polonesa.
Ni El País s'escapa
L’ABC parla d’atropello judicial, sense haver explicat de què tracta l'atropello. La Razón menteix directament (Polònia no ha demanat sancions per Espanya) pel que anomena “cop al CGPJ”, expressió que mai no ha fet servir per descriure al mateix Poder Judicial, que fa dos anys i mig que té el mandat caducat i continua proveint vacants dels alts tribunals. El Mundo ho descriu com un “assalt al Poder Judicial” i assegura que perilla el fons europeu de reconstrucció —una altra mentida directa en portada— llençant pedres al propi teulat en comparar Espanya, la Democràcia Consolidada™, amb Hongria o Polònia. No hi ha cap problema en tenir una o altra línia editorial i oposar-se al que vulguis. No faltaria sinó. El problema és l’engany, la mistificació i les manipulacions, que no es justifiquen en nom de cap línia editorial.
Ni El País s’escapa de la follia general, encara que sempre sigui en més bon to que el seus col·legues cridaires de Madrid. Destaca aquest diari que el Suprem “confirma que el PP es va lucrar amb la trama Gürtel”. S’empara en la literalitat del llenguatge però no n’explica el sentit i així és com fa entendre el contrari del que diu el Suprem. El tribunal explica que el PP se’n va beneficiar sense conèixer ni participar en el delicte. “La condemna a títol lucratiu no només és compatible amb la bona fe i per descomptat amb la innocència, sinó que pressuposa aquesta última”, afegeix el Suprem. Que això no agradi a El País no és motiu per enredar al lector. La sentència no diu poca cosa (“autèntic sistema de corrupció”, etcètera), però la corrupció del PP via caixa B es jutja en el cas "papers de Bárcenas", que encara s’instrueix, i no en la causa Gürtel. De res.
