El Mundo, ABC i La Razón sincronitzen les seves portades d’avui: si Sánchez vol dialogar amb els independentistes i amb Podemos, i sumar els seus vots al Congrés per mantenir la majoria de la moció de censura, per què el PP i Ciutadans no ho poden fer amb Vox? Qui ho diu més clar és La Razón. La resposta a tot plegat és a la portada de l’ABC, on el president de Cs a Andalusia declara que no té “línies vermelles a l’hora de negociar. Ni amb Vox ni amb ningú”. Doncs això. Si a la dreta no fa fàstic parlar amb ningú (ehem, ehem), per què se li retreu a Sánchez la mateixa actitud?
Aquests diaris no volen resposta a aquesta pregunta, que no és el debat de fons, sinó uns jocs de mans per amagar la vergonya dels pactes andalusos. Senzillament, pretenen instal·lar la idea que Vox és l’equivalent espanyol dels independentistes catalans i/o de Podemos, un dels arguments favorits de la campanya andalusa per fer passar a la gent la por, la inquietud o la vergonya de votar Vox i normalitzar el vot a la ultradreta, tot presentant-lo com una opció tan legítima com qualsevol altra.
Els capitostos ultres deuen llegir aquestes portades amb agraïment etern: per no deixar malament al PP ni posar-se ells en fals, aquests diaris els estan fent un màrqueting que ni ells mateixos s’haurien imaginat. La campanya ideal: el missatge que els convé sense gastar-se un cèntim en espais on ni somniaven arribar.
Tot plegat, aquesta cridòria amaga la relativa novetat del discurs de Pedro Sánchez d'ahir, que ningú no destaca: cal mirar la Constitució amb una "mirada àmplia", segons el president del govern espanyol. Només li va mancar un y ahí lo dejo.
A l’altra banda del ring, El País i El Periódico s’han estimat més obrir les seves primeres amb la decisió del Tribunal de Comptes de fer pagar a l’exalcaldessa de Madrid, Ana Botella, i a set alts càrrecs de l’ajuntament, 25 milions d’euros per malvendre 1.860 habitatges socials a dos fons voltor. Ja veurem com acaba tot això. La Razón titula la cosa amb la resposta dels sancionats: és una “sentència política”. Té gràcia que se’n recordin ara i no quan sancionà Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per les despeses del 9-N, o va obrir expedient a Carles Puigdemont per l’1-O.
El Tribunal de Comptes, malgrat el seu nom, no és part de l’aparell judicial. És l’ens fiscalitzador de la gestió comptable de qualsevol administració, organisme o empresa públiques i dels partits polítics. És una més de la xarxa d’altes institucions amb funcions supervisores, assessores o legals (i sancionadores), els membres de les quals no són electes però intervenen abans, durant o després en l’acció de govern. Per exemple, la Junta Electoral o l’Agència de Protecció de Dades. L’Estat profund, en diuen.
La composició d’aquest òrgan es pacta a les Corts. L’actual, decidida entre Soraya Sáenz de Santamaría (PP) i Elena Valenciano (PSOE), vés per on, va nomenar Manuel Aznar López, germà de José María Aznar —per tant, cunyat d’Ana Botella— membre de l’ens. Vualà.
Entretant, La Vanguardia i l'Avui juguen el seu particular partit. Una portada replica l'altra:
