Sap greu veure avui les portades dels diaris de Barcelona. S’estimen més obrir amb el tancament de la Cerdanya i del Ripollès i bandejar l’oposició a l’indult als presos polítics dels fiscals del judici de l’1-O. Certament, no és cap sorpresa la postura de Fidel Cadena, Consuelo Madrigal, Jaime Moreno i Javier Zaragoza. No se n’esperava altra cosa. Per tant, no mereixia més primera pàgina que els retallets que donen a l’afer La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara, malgrat que tots estan d’acord que l’existència d’aquests presos —La Vanguardia i El Periódico mai en diuen polítics— és, com a mínim, un impediment greu per iniciar la reconducció del conflicte polític i que alliberar-los és gairebé condició prèvia per fer res, se’n digui bastir ponts, recuperar el diàleg, reprendre la convivència, o com t’abelleixi. Aquesta posició l’han sostinguda tots quatre diaris en diversos editorials, amb més o menys filigranes retòriques.
És en aquest context que es fa estrany que les portades dels diaris de Barcelona no s’hagin fet més ressò, malgrat que fossin tan previsibles, de l’obstinació repatània i tossuda dels quatre fiscals o la indiferència cruel que travessa cadascun dels seus dotze informes, un per condemnat. Pitjor encara, ni s’han adonat del que els diaris de Madrid han sabut veure millor —d’aquí que donin més relleu al tema en portada—. Seguríssim que ha estat una badada nadalenca dels diaris de Barcelona, perquè parlaríem d’una altra cosa si ho han vist i els ha deixat freds o els han tremolat les cames i han optat per fugir d’estudi.
Raons polítiques dels fiscals
El Mundo i l’ABC fan d’altaveu dels fiscals, naturalment. És la seva línia editorial: repressió, revenja, humiliació. Com més, millor. El País, en canvi —no és cap diari secessionista— obre amb el tema perquè té clar quin és el moll de l’os de la cosa i com de greu és per a la Democràcia Consolidada™. Les raons que esgrimeixen els quatre fiscals són només polítiques, estrictament i exactament polítiques. Ni l’obstinació ni la crueltat són la notícia, encara que per si soles serien prou motiu per tractar el tema al mateix nivell, si més no, que els tancaments de les benemèrites comarques del Ripollès i la Cerdanya, sempre mereixedores de tantes atencions gracioses als diaris barcelonins.
El País salta perquè s’adona que hi ha en joc la separació de poders. D’una banda, els fiscals alliçonen el govern espanyol sobre a qui pot indultar i a qui no. Un indult és una “gràcia especial per la qual l’autoritat perdona algú de tota o part de la pena a què havia estat condemnat”, segons el DIEC (el DRAE fa una definició semblant: Gracia por la cual se remite total o parcialmente o se conmuta una pena). Una “gràcia” és aquí una benvolença, un do, un favor. És a dir, l’indult no té res a veure amb el dret, la legalitat, les sentències i els tribunals.
Un judici d'intencions
Tampoc s’hi oposa. L’indult correspon a l’executiu, opera en un altre nivell —el de la concessió graciosa, de franc, que és el perdó— i no s’argumenta amb raons de “justícia, equitat i utilitat pública” com pretenen els fiscals, sinó polítiques. A sobre, als informes, els quatre acusadors públics el presenten com una “moneda política de canvi en el camp de les negociacions per a l’obtenció de suports parlamentaris”. Això és un judici d’intencions que fa vergonya de llegir signat per quatre fiscals del Tribunal Suprem. Potser parlen ex abundantia cordis, és a dir, perquè ells actuen així, no poden entendre que altres es captinguin amb principis d’una altra qualitat. Els diaris de Barcelona no s'han alertat —el govern espanyol tampoc no ha dit ni piu, deu ser que ja li va bé.
En segon lloc, aquests dotze informes no només esvaeixen dubtes sobre la motivació política dels acusadors públics en el judici de l’1-O i justifiquen anomenar presos polítics als presos polítics. Els mateixos fiscals s’encarreguen d’explicar-ho. Podia haver estat diferent. Sense perdre autoritat, dignitat ni respecte a la llei —res de tot això està en joc— els fiscals, que ja han fet la seva feina, haurien pogut callar i dir al govern espanyol que ara és el seu torn de prendre la decisió d’indultar o no, agradi o no als fiscals, als jutges o al Lucero del Alba. Però no, han pretés coaccionar l’executiu i polaritzar contra seu l’opinió pública. Han volgut fer política. D’això no se n’adonen els diaris de Barcelona i d'aquí que tinguin més sensibilitat pel tancament de dues comarques que pels presos polítics (Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) i el que representen. És ben bé el que lamentava Joseba Azkarraga: “Si tots els demòcrates haguéssim posat més interès a denunciar el que passa a Catalunya amb els presos polítics…”
