Obren La Vanguardia i El País amb un miracle: tothom s'ha posat d'acord al Congrés per aprovar l’ingrés mínim vital, que passa sense vots en contra, només l’abstenció de Vox. Hi ha un matís, però, una diferència subtil entre un diari i l'altre. Mentre el madrileny ho presenta com un “consens aclaparador”, el barceloní treballa millor el títol i especifica que de miracle, res: la “bronca” entre els grups del govern i de l’oposició es manté, malgrat les aparences. Minúcies com aquestes, tan de detall, permeten als quiromants de les portades endevinar les intencions de cada diari, el rerefons de les reunions de portada.
A més a més, el titular de La Vanguardia retrata molt bé la qualitat dels partits polítics: cap grup de la dreta ha gosat votar en contra, no perquè els agradi la mesura —han dit i redit que és “bolivariana”, etcètera— sinó perquè no tenen pebrots (perdona el francès) d’explicar-ho als ciutadans, tan soferts, ni cap alternativa raonable per oferir. Per vestir la mona opositora, els líders de la dreta han muntat un teatret de ditirambes, inútil per dissimular que la por a l’opinió pública els ha fet passar per l’adreçador de l’ingrés mínim. Això suggereix el títol de La Vanguardia, si més no. El País, en canvi, fa l’efecte que vol fer quedar bé el govern Sánchez i presentar-lo amb competència i recursos per tirar endavant “consensos aclaparadors”. Entre poc i massa.
Un altre detall. Tant l’Ara com El Punt Avui obren amb la decisió de la Generalitat d’abonar una compensació als professionals sanitaris, que aquestes setmanes han fet mans i mànigues (miracles i tot) per atendre els malalts de la Covid-19. És una opció de portada lògica i raonable, perquè parlem d’una despesa gran: 140 milions d’euros, que hauran de sortir d’altres crèdits pressupostaris. També és, probablement, la decisió més notable d’aquest Govern —i no són tantes—. La Vanguardia ho posa en portada —li reconeix la importància—, però en una columna i per sota del descobriment de l’assassí d’Olof Palme, que ja m’explicaràs si un cas de fa 34 anys mereix tant de relleu. L’efecte que fa és que ho fan a contracor, amb poques ganes que destaqui, perquè al Govern Torra aquest diari no li diu ni bon dia i no veu l’hora que es convoquin eleccions perquè se’n constitueixi un altre.
El Mundo i El Periódico aposten per un tema que fins ara era la ventafocs de la crisi: la tornada a l’escola. Algú deia l’altre dia que no hi haurà normalitat, ni nova ni vella ni migpensionista, fins que les escoles no obrin amb normalitat. Fa pensar. L’Ara s’ha ocupat força de la qüestió i ara aquests dos, especialment El Periódico, li han agafat el relleu. El Periódico, per cert, tampoc no diu res en primera de l’extra sanitària i sí del cas d’Olof Palme. Fa gràcia. La importància donada a la solució de l’assassinat del tòtem de la socialdemocràcia dels anys 70 del segle passat diu alguna cosa del judici informatiu dels diaris de paper i revela els mites dels seus periodistes. Sobretot, però, indica que l’edat mitjana de les redaccions és alta —no offense.
