La majoria de portades té avui to de celebració: s’amplia l’estat del benestar amb l’Ingrés Mínim Vital (IMV), una nova prestació adreçada als més vulnerats —perquè vulnerables ho som tots. Segons els comptes del govern espanyol, la IMV distribuirà als beneficiaris entre 460€ i 1.015€ mensuals en 12 pagues en funció “exclusivament del nivell d'ingressos i del patrimoni” del receptor, sempre que no superi la renda garantida anual. El receptor podrà sumar-hi les prestacions autonòmiques a les que ja hi tenia dret. La gestió de la cosa correspon a l’administració central, que ja l’ha traspassat al País Basc i Navarra gràcies a la feina del Partit Nacionalista Basc.
Bé. Tres notes a propòsit d’aquesta notícia. La primera és que obre les portades de tots els diaris de bon cor. La resta dels diaris de Barcelona i Madrid que no ho fan són de dos tipus. Un és El Punt Avui, que dona prioritat a l’acord multipartidista per demanar la llibertat dels Jordis, que no és cap causa infame. Els altres són El Mundo, La Razón i l’ABC, que aprofiten per prevenir a la parròquia: que no us enganyin, és una mesura populista promoguda per Podemos que no pot amagar la divisió en la coalició de govern, etcètera. Quan tens l’ànima negra i l’esperit mesquí fas aquesta mena de portades. Ni els dolents de Dickens (foto), són tan malvats.
La segona nota és que caldrà seguir atentament l’aplicació de la IMV. Si la història serveix d’alguna cosa és per estar alerta. Només cal recordar com va la Llei de la Dependència aprovada en temps de Zapatero. Madrid s’havia de fer càrrec d’aportar la meitat dels diners i les autonomies l’altra meitat —més la gestió. Hores d’ara, prop del 90% dels fons dedicats a la Dependència prové de les comunitats autònomes. Més la gestió, que ja inclou donar explicacions als beneficiaris vulnerats i emprenyats, esclar. El desig de tota la gent de bon cor és que l’IMV no acabi com la Dependència.
La tercera nota és la de l’aixafaguitarres. L’Ingrés Mínim Vital és homogeni per a tota Espanya, fora del País Basc i Navarra. Això té un punt trampós, com ja s’havia avançat en aquest diari. No és el mateix ser pobre a Andalusia o Extremadura que a Catalunya o al País Valencià. La vida és més barata a les dues primeres comunitats i més cara a les dues últimes. Les diferències del poder adquisitiu entre unes i altres arriben fins al 30%.
Què vol dir tot això? Que no rebran la prestació, o no en la proporció adient, milers de residents a autonomies amb un nivell de preus més alt, malgrat que pateixin iguals o majors dificultats que els residents a autonomies amb un menor cost de la vida. Més encara: rebran la mateixa quantitat els espanyols que viuen en capitals on la vida és més cara que els residents en pobles on la vida és més barata. Amb els mateixos diners, els uns no podran comprar el mateix que els altres. Vet aquí com un benefici social pot generar desigualtat.
Tot això encara no surt a les portades. Ja sortirà. O no.
