El títol principal d’El País és una definició fabulosa d'aquest dijous 19 de novembre al Congrés dels Diputats i, per extensió, una mostra ideal de la cultura política espanyola del trágala. Pactes, només amb la tribu. Seure a negociar amb l’oposició —no diguem amb els actors de la vida pública afectats—, és feblesa, claudicació, deshonor. Pactar-hi és derrota, ultratge, traïció. A Espanya, acords amplis sobre matèries de fons no se’n veuen potser des dels temps de l’entrada a les Comunitats Europees, abans del 1986. Per això és tan difícil saber de què parlen quan parlen de lo que nos une.
En línia amb aquest capteniment, ahir es va aprovar la Lomloe o llei Celáa, la vuitena llei educativa de la democràcia. Cada cinc anys se’n fa una de nova. No hi ha una sola promoció d’alumnes que hagi començat i acabat l’escola amb la mateixa llei. Cap ni una de les vuit s’ha fet amb un consens prou ampli perquè duri. Aquí val a recordar que la llei d’ensenyament de Catalunya del 2009 és encara vigent. La van votar PSC, ERC, CiU i ICV-EUiA (els ecosocialistes es van abstenir en el preàmbul i van votar contra dos títols). PP i Ciutadans, el 12,6% del Parlament, van rebutjar-la pel tractament de la llengua.
La llei Celáa va rebre 177 vots, un més que la majoria absoluta. El seu futur és descriptible: campanya en contra, Tribunal Constitucional i, si sobreviu, substitució un pic no es voti una majoria diferent. Tot plegat demostra que quan un govern espanyol, del color que sigui, arrenca a redactar una llei educativa, no té al cap l’èxit dels alumnes i la millor governança del sistema escolar, sinó afany de control, de venjança i d’imposició de les seves dèries doctrinals o pedagògiques. Qui més perjudicat se sent aquest cop és l’ensenyament concertat (a Catalunya suposa més del 35% dels alumnes), l’ase dels cops de totes les lleis educatives promogudes pel PSOE, sol o en companyia d’altres.
Aquest és el teu país
La segona notícia més gran de portada d’El País informa que el Tribunal Constitucional ha validat gairebé tota la llei mordassa del 2015 (realment se’n diu Llei de protecció de la seguretat ciutadana). Aquesta llei, i la reforma del Codi Penal d’aquell mateix any, legalitzen “la devolució en calent” dels migrants, per exemple, i nombroses restriccions a les llibertats d’expressió, de manifestació i d’informació. Al seu dia, van demanar-ne la derogació Maina Kiai, relator de l’ONU pels drets de reunió i associació; Amnistia Internacional, Human Rights Watch, l’International Press Institute, la Plataforma en Defensa de la Llibertat de Informació i una llista que no s’acaba mai d’experts en dret i entitats pro drets humans.
La llei mordassa penalitza mig centenar de conductes de protesta social o política amb sancions administratives, és a dir, aplicables pel Govern sense necessitat de procés judicial. Aquí no existeix la presumpció d’innocència i, per defecte, es dona per bona la versió policial. Aquella llei i aquella reforma han emparat les forces de seguretat i l’aparell de justícia en casos com els assalts policials de l’1-O, les condemnes als joves d’Altsasu, als rapers Valtònyc i Hasél, a Títeres desde Abajo… i d’altres casos menys mediàtics que encaixen en el mateix patró repressiu de la dissidència: les mobilitzacions pel soterrament del tren a Múrcia, la fornera sancionada per dir a Facebook que la policia no l’atèn o la periodista multada per ultrapassar un cordó policial imaginari. També el milió de multes de més de 600€ imposades per saltar-se els confinaments. Tot això diu el Constitucional que és ídem. Aquest és el teu país.
Saps com es va aprovar la llei mordassa? Doncs amb els únics vots del PP al Congrés, que llavors eren 189. No van escoltar ningú, no van negociar amb ningú, no van acordar amb ningú. El Mundo, que avui parla de “la pitjor fractura de la democràcia”, potser amb raó, llavors no va dir ni piu. A Espanya, de moment, les coses es fan així. Trágala.
