Les portades de la dreta madrilenya venen avui indignadíssimes. El que les fa pitjors és que justifiquin les seves pròpies mentides i exageracions en la defensa d’un principi meravellós —la llibertat de premsa—. L’origen de tanta ira és la publicació al BOE de l’ordre PCM/1030/2020, de 30 de octubre, sobre el “procediment d'actuació contra la desinformació”, per evitar “la difusió deliberada, a gran escala i sistemàtica de desinformació, que persegueix influir en la societat amb fins interessats i espuris”. Etcètera. És tan indeterminada que obre la porta a la discrecionalitat arbitrària, una de les especialitats de l’administració pública. Parlant en plata, l’ordre no val res. És un garbuix il·legible que no aconseguirà els benemèrits objectius que pretén perquè no estableix cap “procediment” digne del nom. A sobre, estableix fins a cinc nivells d’execució d’aquesta barrija-barreja. Cinc!
Aquests nivells els ocupen polítics, alts funcionaris, policies, militars i espies. Persones segurament simpàtiques i eixerides, però que potser no són el perfil per al “foment de la informació veraç, completa i oportuna, que provingui de fonts contrastades dels mitjans de comunicació i les administracions”, com es diu a l’ordre, a la qual li convenen unes quantes comes. Més endavant fa una frase contradictòria: “enfortir la llibertat d'expressió i el debat democràtic [visca!], tot examinant la llibertat i pluralisme dels mitjans de comunicació [com?]”. També parla “d’establir mitjans de funcionament i mecanismes dirigits a avaluar de manera contínua el fenomen de la desinformació a nivell global i particularment per a Espanya”. Un desastre. Esclar, quan un govern parla “d’avaluar la desinformació” i del “foment de la informació veraç, completa i oportuna”, la mateixa gent del gremi de la informació es guarda la cartera i arrenca a córrer.
Per explicar aquest enrenou no cal mentir ni exagerar, però. El govern espanyol no podria fer cap “Ministeri” ni “Comitè de la Veritat”, ni “acoquinar la premsa” o “vigilar els mitjans a internet”. Europa no ho permetria. No! És broma. És que és patètic queixar-se d’això. Les tres portades són una excusatio non petita com una casa de pagès. Resistir un tal propòsit del govern depèn dels mateixos mitjans de comunicació: si no es deixen, no hi ha govern, ni res, ni ningú que els pugui espantar. Altra cosa és que es deixin, però això no ho llegiràs mai en cap títol.
Per exemple, un exemple. Ahir, quatre cadenes de televisió dels Estats Units (NBC, MSNBC, ABC i CBS), van interrompre l’emissió de la compareixença del president Trump a la briefing room de la Casa Blanca. Els quatre presentadors van dir que el president mentia i que no acceptaven retransmetre mentides de ningú. La CNN, que sí que ho va emetre, va pentinar Trump després, contraposant els fets a les mentides i fent-li veure que no entenia com funcionen les eleccions democràtiques. Per cert, als EUA no en tenen cap, de “procediment d’actuació contra la desinformació” sancionat pel govern. Se n’ocupen els mateixos professionals (com vèiem suara) i, si convé, els tribunals de justícia.
Certament, és difícil estar a favor d’un Comitè de la Veritat que cerqui, com ens diuen els tabloides indignats, subjectar els mèdia a la disciplina de l’aparell governamental de comunicació i propaganda, promoure els periodistes i opinadors submisos a les consignes governamentals i partidistes, i acoquinar els resistents. Però és que això ja funciona avui dia sense necessitat de dictar cap ordre ministerial, com bé saben tots els diaris, els indignats també.
Les portades dels altres diaris es dediquen a les notícies de debò. Per sort.
