Una portada implica una tria complicada que, per força, acota, simplifica i fixa una realitat extensa, complexa i polièdrica en els límits d’una sola pàgina. Encabir el dia en un full de paper obliga a deixar-ne fora fets significatius que donen context, que situen, que perfilen. Quan un diari es decideix per una selecció de material informatiu no només explica una versió del dia. També fa palesa la seva mirada, el seu criteri, la seva actitud. Molts cops no saps què fer.
En el cas del conflicte a Catalunya, hi ha diaris que trien reduir-ho tot als aldarulls a Barcelona, evidenciant l’afany de presentar el conflicte com un greu problema d’ordre públic que es resol amb policies i jutges, i la intenció de tacar el sobiranisme associant-lo amb la violència d’una minoria (el ministre Marlaska i el conseller Buch han dit que, malgrat tot, al darrere hi ha no més de 500 radicals).
Altres diaris, en canvi, destaquen la protesta pacífica de més de mig milió de persones aplegades a les cinc Marxes per la Llibertat, potser perquè volen assenyalar que les sentències i les porres no aturaran la mobilització sobiranista ni en reduiran la parròquia i, en conseqüència, cal donar entrada a la política, al diàleg, a la negociació.
Amb aquesta perspectiva, diguem-ne, ideològica, les portades d’avui es comenten soles. Només cal comparar els diaris que volen ser part del problema i els que volen ser part de la solució —i els que es queden a mitges.
Els diaris (i teles i ràdios) que comencen a adonar-se que són part del remei al conflicte, i no volen afegir més llenya a la foguera, han de vèncer també la sortida fàcil de titular amb l’angoixa i la tensió que generen les barricades, el foc i les batusses, sempre difícils d’explicar només amb dos o tres fets cridaners. L’espectacularitat dels aldarulls, que són una novetat contínua, i la seva èpica simple de baralla de bons contra dolents, en fan un espectacle temptador per fer la portada que ha cridar als lectors des del quiosc.
En canvi, una manifestació de mig milió de persones pot ser més aparatosa però també la tenim molt vista —a Catalunya molt més encara i en manta variants—, és menys dinàmica, més previsible: gent desfilant i discursos. Per paga, la televisió i la ràdio, tan influents a l’hora de marcar el pas als diaris en dies com aquests, tendeixen a connectar més sovint i més estona amb la contínua primícia dels avalots que amb la concentració estàtica i les arengues, més ensopits.
En dies com ahir, tot conspira contra les portades amb seny. Per tot plegat, als diaris els calia tenir nervi per donar importància en portada a la lletra i la imatge de les Marxes, que representaven el gruix del missatge del món indepe. Calia rigor fred per no extraviar-se en els titulars sensacionals dels avalots i les fotos emocionants que proporcionen. Calia també vèncer la por a que aquesta decisió els faci aparèixer com a favorables o tous amb el sobiranisme, i superar la seducció de criminalitzar l’independentisme i/o de presentar-lo com una mena de terrorisme postmodern. Si mantenen aquest rumb, els serà més fàcil ser part de la solució que del problema. Aviam si dura.
