És molt bèstia la informació amb què El Periódico obre avui la seva portada: Esclaus a Barcelona. Més encara si es llegeix després la petita peça a sota en què avisa que la política migratòria espanyola s’ha endurit. Un dels efectes d’una política basada només en la restricció és l’increment del mercat negre d’immigrants i la consolidació de les xarxes mafioses que hi trafiquen. La pressió migratòria no cedirà. Una de les conseqüències de tot plegat és el que explica aquest diari, l’únic que —amb l’Ara— es despenja dels altres, que insisteixen a parlar de la política de polítics. La portada d’El Periódico és un toc d’atenció: mentre continua el xivarri a les institucions, el més calent és a l’aigüera. Per pensar-hi.
Les portades de la premsa de Madrid cauen totes en la dinàmica politiquera. Hi ha un contrast interessant entre els tres diaris de la dreta mediàtica i El País, el diari progre. Aquest informa d’un fet més o menys inquietant. Ciutadans accepta que Vox guanyi càrrecs a les juntes municipals de Madrid (un equivalent dels consells de districte de Barcelona). El PP i Cs governen l’Ajuntament gràcies a un tripartit a l’andalusa amb Vox. Ja es veu que l’acord amb la ultradreta per aconseguir l’alcaldia no els ha sortit de franc.
Aquesta fusió freda entre les tres dretes, amb regalies per a Vox, sembla que és alguna mona que cal vestir de seda, a la vista de les portades dels tres diaris que serveixen aquest mercat. Fa l’efecte que proven de dissimular-ho amb més o menys gràcia. El Mundo fa una feina més professional i destaca que a Cs existeix un sector crític a qui no agraden les cessions als ultres. En fi. Qualsevol periodista mig espavilat pot “trobar” un “sector crític” dins de qualsevol partit. En el cas que ens ocupa no es donen noms i sembla més aviat que és un vol de coloms per no entrar a l’afer que importa: quin preu paga Cs per l’acord amb Vox.
L’ABC i La Razón proven de llençar caramelets i dolços a la seva parròquia per tenir-los distrets. El tabloide monàrquic cau de quatre grapes en un parany més vell que l’anar a peu: el nou alcalde de Madrid vol posar en marxa la candidatura de la ciutat als jocs olímpics del 2032. D’aquí a catorze anys. Catorze. Seria la quarta vegada, després dels fracassos del 2012, 2016 i 2020, aquell del relaxing café con leche. En fi. Si això no és propaganda, com se’n pot dir? Presa de pèl? La Razón s’estima més vendre la narrativa que gràcies als acords a l’andalusa, Sánchez té ara més difícil la seva investidura com a president del govern espanyol. Sí, esclar. Puja aquí dalt, que veuràs París.
