Un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa, va dir Arthur Miller. Al dramaturg nord-americà li cauria l’ànima als peus si veiés la mena de conversa que tenen les portades de la premsa espanyola avui, especialment les dels tabloides més nacionalistes. Miller quedaria desconcertat en veure que la principal preocupació dels diaris és l’absència del Rei d’un acte protocol·lari. El nostre home esbrinaria aviat quin és el paper del Rei (“no mana”, li dirien pel carrer), i quedaria encara més esmaperdut. L’altra gran preocupació —en aquest cas exclusiva d’El Mundo— és el paper de Bildu en la negociació dels pressupostos. Els independentistes bascos només tenen 4 dels 350 diputats del Congrés i Pedro Sánchez, que va més just que les calces d’un capellà, necessita tots els vots que pugui sumar. Què volen que faci, cercar-los a l’Assemblea Francesa?
Miller defalliria en saber que a Espanya, ahir, la xifra de casos de Covid-19 es va enfilar per sobre dels 700.000. Que és el país de la Unió Europea amb més contagis (450.000 només des de l’1 de juliol), més ingressos hospitalaris, més morts. Que a la capital de la cosa, Madrid, la Covid-19 ocupa el 95% de les UCI —el 112% dels hospitals públics, desbordats—. Que la mateixa UE s’ha espantat i demana mesures més dures. Que el govern de Madrid no en vol sentir parlar. Que el govern espanyol no hi vol intervenir —fora del Ministeri de Defensa, que ofereix a la presidenta Isabel Díaz Ayuso 7.500 militars per… per a què?—. Que, entretant, la policia espanyola atonyina els que es manifesten contra la incompetència oficial a Madrid, on en molts CAP ja fa més d'un any que no tenen material per fer cures i els pacients l’han de portar ells mateixos de la farmàcia.
Potser també quedaria admirat en veure El Periódico i La Vanguardia, que obren les seves portades amb converses que difícilment passen al davant de la situació crítica de la pandèmia. L’un dedica tres pàgines tres a una xarxa proxeneta —en podríem dir de “tràfic de blancs”— que enganyava jugadors de futbol en països d’Amèrica Llatina i els obligava a prostituir-se a Europa. Caram. L’altre ens detalla la provisionalitat dels tripijocs de la dividida majoria del Govern per mantenir la mateixa provisionalitat però amb menys tripijocs. Un afer apassionant que demà mateix ja haurà canviat de sentit. Entretant, la gent emmalalteix a nivells semblants als del passat març, quan el confinament dur. És que tanta informació de la pandèmia avorreix la gent, diuen alguns gurús. D’acord, avorreix la gent, però, sobretot, la mata. Potser és bo que soni l’alarma quan toca. Avui tocava.
Sort que a El País, El Punt Avui i l’Ara no se’ls ha oblidat. Avorrits, que són uns avorrits.
