Cal tenir molta sang freda per transformar el discurs de Pedro Sánchez ahir al Congrés en una “moviment cap al centre” com vénen avui en portada El País —sense embuts— i El Mundo —amb una mica més de gràcia. Sánchez va repetir gairebé tots els tòpics anticatalans més agres i tronats. Es poden resumir en dues expressions. Una, acusar l’independentisme de revolta de rics insolidària “amb els pobres d’Espanya” (el català garrepa, vaja). L’altra, que els seus plans per a Catalunya són els mateixos que per a Extremadura (Catalunya és una regió més). Qualsevol català, indepe o no, s'adona que Sánchez dona així la raó a aquell altre tòpic de Josep Pla que equipara els espanyols de dretes amb els d’esquerres. Pitjor, qualsevol espanyol s’adonaria que un governant està a la lluna de València en sentir-lo dir que té "els mateixos plans" per a Astúries que per a Múrcia, per a La Rioja que per a les Canàries. Més encara pel que fa a Catalunya.
Pedro Sánchez, ahir, va perdre els papers. És normal. Empipa malbaratar cinc mesos en fum i miralls, fracassar a l’hora de formar govern. A la vista de tothom. La Vanguardia el retrata de cap a peus al titular: “Sánchez obre la campanya amb retrets als seus possibles aliats”. No li sobra ni una paraula. El Periódico i l’Ara toquen la mateixa música, malgrat que la lletra és més plana al diari dels Moll. L’Ara recorda en un subtítol que Sánchez branda una reforma constitucional que refermi el bipartidisme —a les costelles dels partits indepes, nacionalistes, regionalistes. La constitució no es toca… fins que es toca. Vés per on, aquí coincideix amb una dèria molt estimada per Ciutadans. El Punt Avui va més cara a barraca i escalfa la seva parròquia amb les al·lusions de Sánchez al 155.
Extravagant i còmica
Dues notes més, una xic extravagant i l’altra entre inquietant i còmica. L’extravagant és que, per voluntat o coincidència, El Punt Avui du a sobre del titular principal aquesta altra informació: “La repetició de les eleccions a Israel no desencalla el bloqueig”. Si no és una picada d’ullet, és una casualitat molt escaient.
La segona nota és La Razón, que obre la portada dient que el Rei organitzarà la seva pròpia agenda per allunyar-se de la mala imatge dels partits. L’explicació és còmica: no vol comprometre el prestigi de la corona amb el paperot dels partits. De fet, diu el diari, Felip VI va suspendre viatges i desaparèixer d’escena mentre va durar el bloqueig del 2016. Ara farà el contrari. Doncs ja cal que s’hi escarrassi. A l’enquesta del CIS, la valoració de la monarquia s’ha ensorrat dels 7,46 punts sobre deu del 1994 als 4,34 de l’abril del 2015. Després ja no en tenim més dades, perquè el CIS va deixar de preguntar la cosa, no fos cas que.
La part inquietant d’aquest afer és que ja fa dies que els diaris de la dreta mediàtica festegen al Rei com si fos un dels poders de l’Estat i no el cap d’una institució representativa que té molt taxades les seves funcions —amb “agenda” o sense—, entre els quals no n’hi figura cap definida entre els tres poders d’una democràcia. Els partits tindran el prestigi que tinguin, però sí que en són part essencial. Fa una mica de basarda la sospita que aquells diaris promocionen una cosa semblant a un nou caudillo. Dir això sona exagerat i a despropòsit, cert. Però si el procés va ser “una rebel·lió violenta”, Vox és “un partit constitucionalista” i el tomb espanyolista de Pedro Sánchez és “un gir al centre”… tot podria ser.
