El debat electoral o l’entrega dels premis Princesa de Girona són —i potser és lamentable— una bombolla restringida i sense més vàlua que la brillantor de l’espectacle, que té una repercussió tan limitada com el perímetre del públic de patricis en què impacten. Operacions de relacions públiques i de propaganda.
El prestigi i influència dels premis són tan pobres que les portades destaquen el fet que s’han celebrat (quin gran fracàs) o que la princesa Elionor ha dit en un català impecable una frase tan llarga i amable com difícil de creure (una anècdota ensucrada). La manifestació que hi havia al carrer, però, desapareguda de les portades. Per sort, n’han parlat en directe almenys tres canals de televisió, un d’ells espanyol. Però entre els diaris només estan a l’alçada l’Ara i El Punt Avui, els dos més petits de Barcelona. La Vanguardia només es queixa que els manifestants barraven el pas a alguns convidats —és el que li va passar al propietari del diari i, esclar, ja se sap. El Periódico ni això no diu. Els Pravda de la monarquia.
Tant se val. El fet és que dels guanyadors del premi i dels seus mèrits no en parla cap diari —ni ningú. És ben al contrari que els premis d’influència i prestigi. Quan es coneixen els premis Nobel, la substància de la informació i de la conversa són els guardonats i la seva obra. Passa també amb els Oscars, el Pritzker d’arquitectura, el Booker de literatura o la Medalla Fields de matemàtiques. Inclús amb els Princesa d’Astúries o el Premi Internacional Catalunya, si vols. El cap de l’Estat i la seva família presideixen & protagonitzen un esdeveniment i passen dos dies tancats en un hotel sense poder ni sortir a fer un mal tomb —i no és pel mal temps— i la notícia és que la princesa ha dit que porta Catalunya al cor o la segona esbroncada de Felip VI al sobiranisme? No és ridícul? Qualsevol observador fred en trauria aquesta conclusió o una de semblant.
Al debat electoral, ídem. La gran pregunta (amb qui governarà vostè si guanya) no s’ha resolt: han estat cinc líders en cinc trinxeres. La Razón ho diu ben clar. L’altra gran pregunta (Catalunya) s’ha resolt en una mena de competició aviam qui castiga amb més duresa l’independentisme, que és la força política majoritària del país —i que no tenia cap representant al debat. És a dir, s’aplica a la cosa la frase d’Unamuno als capitostos de la revolta franquista a Salamanca, el 1936: “Vencereu, però no convencereu… Per vèncer cal persuadir”. Avui és el dia, un més, que molts diaris fabriquen una realitat a la mida dels seus prejudicis —o de les seves fantasies.
