El guanyar constant, èpic, coratjós de Rafa Nadal apareix avui a les portades de gairebé tots els diaris d’un país alhora delerós i mancat d’herois. A més, la 13ª victòria del mallorquí a Roland Garros s’escau la vigília del 12 d’Octubre, mare de Déu del Pilar, patrona d’Espanya. També arriba després que diversos corresponsals a Madrid de la millor premsa internacional qüestionin la capacitat dels espanyols per fer-se càrrec d’ells mateixos i posin en dubte la traça i la disposició dels responsables del govern central.
Els fiascos en la gestió de la pandèmia, segons aquests periodistes, posen de relleu la fragilitat sistèmica d’Espanya —els afanys, el caràcter, la monarquia, els lideratges, l’entramat institucional…— just en el moment en què la Unió Europea hi vol destinar 140.000 milions d’euros provinents d’altres estats membres, més de la meitat a fons perdut.
Sembla que per a alguns diaris espanyols —i per a molts espanyols—, la resposta a les inquietuds i dubtes sobre el present i l’esdevenidor del país és Rafa Nadal, la millor bandera espanyola, etcètera. Llàstima, perquè Nadal és, sobretot, algú que mostra i demostra als seus compatriotes com podrien ser i encara no són, més que un estendard per brandar davant de pèrfids enemics exteriors (i interiors) o un calmant pels disgustos dels dies feiners.
La fantasia d’El Mundo
Entretant, la vida continua. Mentre la pandèmia amenaça de descontrolar-se també a Catalunya i la UE no acaba de tancar el fons de reconstrucció, El Mundo segueix embolicat en la seva fantasia retrofuturista. Ahir era Isabel Díaz Ayuso qui, de bracet amb el Rei i els jutges —casualment cap magistratura electa—, sostenia Espanya, la mateixa Espanya que als corresponsals els fa ferum d’estat fallit. Avui, un grapat “d’experts” constitucionals alerten que la conspiració contra la corona prové de la Moncloa, és a dir, del mateix govern espanyol sorgit de les eleccions.
Fa riure. Potser soscava més la corona la inexplicada fugida del rei emèrit, investigat per corrupció a Suïssa, i el silenci del seu fill Felip VI al respecte. La realitat, però, no és favorable al propòsit d'El Mundo de fabricar poc a poc una nova versió del que en temps de Franco era l’antiEspaña: idees, institucions i espanyols que no mereixien ser-ho i dels que el règim en disposaria condemnant-los a la desaparició, fent-los marxar a l’exili o despatxant-los al Camp de la Bóta o al Valle de los Caídos.
