El Periódico obre avui a tota pàgina amb una tercera revolta ciutadana, la de les pimes, que no entenen i/o accepten les mesures restrictives del Govern contra la passa de la covid-19. Com a primera i segona revoltes es poden comptar la dels autònoms i la del gremi de la restauració, el de la cultura i el lleure, encara que en aquests sectors segurament el 95% dels afectats és pime o autònom. Tant se val.
El diari toca una fibra, com dir-ho, molt “de país”. És complicat assumir el tancament governatiu de la botiga, del bar, del teatre, de la perruqueria, del taller, etcètera, sense l’expectativa d’alguna compensació. Alhora, es fa costa amunt entendre per què uns negocis han de tancar i altres no o no tant. El Govern segurament té raons i motius. Els afectats, però, no els acaben de veure. No és només que les autoritats no s’expliquin bé, o que els hi manqui coherència, atès que un dia diuen una cosa i al següent una altra i tomba i gira… Això enerva la gent.
Legitimitat extra
Potser no s’escolta prou als que n’han de patir les restriccions i les mesures es prenen de forma menys consensual del que el moment voldria. Si el consentiment dels governats és clau en una democràcia decent, és legítim preguntar-se si decisions i mesures que afecten al cor dels drets i llibertats i a la mateixa vida i al futur de la gent, estan, diguem-ne, autoritzades per les últimes eleccions, quan no se sabia res de pandèmia ni del que obligaria a fer als governs. Potser aquelles decisions i mesures demanen un grau de legitimitat extra i cal acordar-les més, per exemple amb els sectors afectats —a més a més del Parlament, esclar.
Suècia és un dels països amb qui més es comparen les polítiques sobre la pandèmia. D’entrada, cal no oblidar que no som suecs, gent que confia en els veïns perquè sap que compleixen les normes. Al marge d’aquesta diferència gairebé insalvable, resulta que el govern suec pesa amb molta cura els pros i contres de cada restricció. Per exemple, si algú és positiu, tots els de casa seva van en quarantena… tret dels estudiants. El govern creu que els beneficis de confinar-los són menors que el perjudici a la seva educació, explica The Economist. Igualment, la quarantena és de 5 a 7 dies, no d’11 a 15 dies. El govern del país escandinau pensa que el risc d’encomanar la covid-19 la segona setmana és inferior al perjudici per a la salut mental d’un aïllament tan llarg. Etcètera.
Exigència sostenible
Darrere d’aquesta actitud rau la idea que exigir massa a la gent acaba per afeblir-ne el compliment i, per tant, augmenta la propagació de la malaltia. En societats com la nostra, de baixa confiança i compliment de les normes, l’equilibri entre coacció i autocontrol haurà de ser un altre, però un que sigui possible, raonable, sostenible. La portada d’avui d’El Periódico i les d’altres diaris de Barcelona d’altres dies (els de Madrid estan més pels asuntos de Estado) són un senyal d’alarma: l’equilibri entre Govern i ciutadans comença a esquerdar-se. Per sort —o per ara—, no tenim cap Trump que s’aprofiti del moment.
Està bé que El Periódico hagi triat aquest afer per la primera pàgina. Potser així el debat agafarà més volum, més potència, més participació. Especialment si venen noves decisions delicades. El govern espanyol ha dit que vol fer un registre de vacunats per seguir-ne l’evolució, per exemple. Mesures com aquesta, on hi ha en joc alguna cosa més que l’eficiència sanitària i la cura de la salut, no demanen un consens més ampli, més a fons, més curós, per cuirassar-ne la legitimitat? La portada d’El Periódico fa pensar en tot això.
