La majoria dels diaris obre amb la decisió d’Albert Rivera d’aixecar el veto a Pedro Sánchez. El Mundo i La Razón, els dos de Madrid que no ho fan, tenien la portada decidida per les entrevistes a Pablo Casado i Santiago Abascal, i deixen Rivera de segona notícia. L’efecte que fa veure aquestes quatre portades plegades és que les eleccions han entrat en una fase de subhasta, on els postors s’escarrassen per oferir més duresa amb Catalunya o més capacitat de pactar amb el PSOE (abans era més resistència al pacte). És una partida de cartes. Rivera afegeix fitxes a la taula confiat en les cartes del pacte amb el PSOE que s’ha fet pujar. Casado l’iguala amb la jugada de l’abstenció: deixar als socialistes via lliure si guanyen. Abascal es descarta i acusa els altres tres de ser el mateix ruc amb albardes diferents —el tricentrito, en diu, castís.
Pedro Sánchez es pot quedar ben tranquil: tingui les cartes que tingui, els altres ja el donen per guanyador i només aspiren a condicionar-lo o a posar-s’hi d’acord. Ho confirma la foto de portada d’El País amb Alberto Núñez Feijóo, on s’explica que el president gallec ja li ha passat el missatge: no et bloquejarem. El País, que ja s’ha adonat —o li han fet veure— que el Fòrum de La Toja no és un acte social més sinó la presentació del nou turnismo en el que ha de col·laborar, com ho han de fer els partits dinàstics i constitucionals.
L’enquesta de portada d’El Periódico vindria a ser el certificat de la situació. Si el bloc dinàstic no volen dependre dels independentistes ni dels podemites per a fer el govern espanyol, cal pensar en un format de Gran Coalició que sigui el menys incòmode possible. Ahir Pedro Sánchez va passar per l’adreçador del Fòrum de La Toja, on es va sotmetre en públic als representants del establishment i del’Estat Profund presidits pel mateix Felip VI i patrocinats per l’Íbex.
Una Gran Coalició té un benefici colateral pel sistema del 78: li estalvia la vergonya de normalitzar la presència de Vox en la política institucional a plena vista d’Europa i del món. Els escons dels neofranquistes no caldrien, cosa que es pot presentar com una marca de qualitat democràtica. Potser també seria una manera d’atacar el charme de Vox fent veure als votants ultres que la pàtria la defensen millor altres partits dinàstics. Quedaria per resoldre el detallet dels governs de la triple dreta a Andalusia i altres autonomies i municipis, però això té poca volada internacional i només es qüestió d’esperar noves eleccions —o de provocar-les si convé i el moment és oportú.
El titular de La Vanguardia recorda, però, quin és el preu que ha de pagar el PSOE: “…el Sánchez més dur amb l’independentisme”. A El Punt Avui, Artur Mas posa una xifra més concreta: il·legalitzar els partits independentistes.
Bonus. El Mundo torna a refregir el reportatge on s'inventa que els presos polítics viuen una vida de luxe i comoditats a la presó de Lledoners. Les mentides no tindrien importància si no fos que aquestes mistificacions promouen la idea que han de complir la condemna en presons espanyoles para que sepan lo que es bueno. Es comença per aquí i s'acaba retirant a la Generalitat les competències penitenciàries.
