Les portades d’avui ja te les saps perquè fa una setmana que fan veure què i tot d’una ja som al dia de la veritat. El temps s’ha acabat. El veredicte unànime dels diaris culpa Pedro Sánchez, que en surt molt mal parat. Era el responsable de fer funcionar els engranatges de la política per a bastir un acord de govern. És el fracassat principal.
Ser socialista es hacer, deia un eslògan sanchista del 2015. Sánchez no ha fet i rep de tot arreu, no només de la dreta mediàtica madrilenya —El Mundo li dispara a boca de canó— sinó de tota la premsa: és qui surt a les fotos, que avui fan l’efecte de cartell del Llunyà Oest amb el Wanted! estampat en grans lletres. Tota la premsa el presenta amb el Rei —que fa un estrany somriure profidén, poc escaient— fora de l’Ara, que en publica una foto amb el fracàs pintat a la cara, molt adient al títol —i amb la situació, cert.
Dues notes destacables. Una: per aquí i per allí, els titulars desprestigien l’actitud del sostenella i no emmendalla tan típica de la cultura política espanyola, que fa virtut de la força i l’astúcia per imposar-se i menysprea la negociació i l’acord com un defecte, una feblesa. Els costos de la tossuderia del desacord comencen a ser percebuts als diaris com una càrrega feixuga, que ajorna la presa de les decisions convenients, deixa escapar oportunitats per resoldre els problemes (des del conflicte amb Catalunya al canvi climàtic o la inmigració i els pressupostos) i els petrifica, afavorint els que estan més ben instal·lats. N’és una bona mostra el subtítol de La Razón: “La incapacitat d’arribar a acords aboca als espanyols a votar cada onze mesos”.
Potser aquests titulars fan reflexionar a més d’un que la política és alguna cosa més que exercir el cabdillatge de la pròpia host i la capacitat de bloquejar als rivals. A Itàlia han après a moure’s en la inestabilitat: van a govern per any de mitjana des del 1946. Malgrat l’actual mal moment, no es pot dir que sigui un estat fallit. Fa de mal comparar, però vinga va: a Catalunya, aquest segle, la majoria dels governs han estat de coalició entre el gat i el gos. Quin és el problema?
La segona nota és que molts titulars són negatius, agres, amargs. La medalla d’or se l’endú La Vanguardia, que acusa a “la ineficiència dels partits” de l’atzucac, potser per no cremar a Pedro Sánchez. Es fa estrany aquest titular enrabiat —una canonada al sistema, poc menys que antipolítica— en un diari que fa bandera de la moderació i la temprança. Tot és opinable, esclar. Certament, els partits —els seus aparells mig rovellats i els seus protocols gairebé tribals—, no gaudeixen de gaire prestigi. De moment, però, no hi ha millors eines a l’abast per articular la representació dels ciutadans, promoure el debat i fer funcionar els ressorts de la política. Amb ells anem tots plegats a unes noves eleccions i més enllà. Paciència.
