La tasca era titànica i no és a l’abast de qualsevol. La investigació dels CDR detinguts el 23 de setembre ocupa 2.761 pàgines, inclosa la paperassa més, diguem-ne, administrativa. Només el vídeo de la declaració d’un dels set presos dura 55 minuts. La resta són si fa no fa. Titular com titulen avui la portada l’ABC i El Periódico —aquest procés fa estranys companys de llit— no només demana nervi sinó, sobretot, moltes ganes de fer-ho, de voler molt fort l’associació de Quim Torra amb el terrorisme —i que t’ho creguis.
El sumari es va filtrar a mitja tarda d’ahir. No és agosarat, doncs, dir que és impossible llegir-se i escoltar una documentació tan voluminosa i treure’n conclusions tan rotundes. Entre altres perles, un dels acusats es compara davant del jutge amb els creadors de la bomba atòmica. Això apareix en cinc dels 55 minuts de la seva declaració. Qui acusa Torra de voler prendre el Parlament diu que un li va dir que li havien dit. En fi, calia anar amb molt de compte si es volia informar rigorosament, propòsit que potser no és el que més s’escau a aquesta estranya parella de diaris —ni a la resta que ho donen en portada, encara que sigui en titulars més petits.
Comèdia de Monty Python
Hi ha matisos i variacions. Es destaca l’acusació que Torra volia “segrestar el Parlament” i “declarar (sic) la República”. Així ho expliquen l’ABC i La Razón. El Periódico aclareix (en un subtítol) que això només ho ha declarat un dels detinguts —no diu que és el de la bomba atòmica. L’Ara i La Vanguardia especifiquen que els CDR havien pensat fer-ho però que després se’n van penedir. El País, en canvi, diu que els detinguts volien ocupar el Parlament "amb Torra dins". El Mundo n’ofereix una altra versió: Torra “havia ordenat assaltar” la cambra i tot això “ho pagava el CNI català”, que és com en diuen sempre del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat). El Punt Avui ho ven com que “acusen els CDR presos de voler assaltar el Parlament”. En fi.
Quins terroristes (i portades) de pa sucat amb oli. Sobta com cap diari ha estat capaç d’adonar-se que tot això sembla més aviat un guió d’una (mala) comèdia de Monty Python en què ells mateixos participen amb entusiasme, tot arriscant la seva credibilitat. Sembla que cada diari tingui un sumari diferent. O potser és que les declaracions es presten a mil interpretacions perquè són confuses i estrafolàries, un bon motiu per sospitar de la seva qualitat, més encara si es tracta de "terrorisme" —suposant que tancar-se al Parlament sigui "terrorisme" i no una (altra) astracanada. Una explicació alternativa és que no es tractava d'informar, sinó d'empastifar. Cal descartar-la, però, perquè aquests diaris mai no ho farien, això.
La cosa és que ahir el govern i la justícia espanyoles —i els seus sagristans mediàtics— tenien entre mans dues patates calentes. Una, les declaracions de Pedro Sánchez i la seva vicepresidenta, Carmen Calvo, en què es vanten de controlar la Fiscalia i, per tant, de tenir a tocar l’entrega del president Carles Puigdemont i dels consellers exiliats. És el tema triat per la majoria dels diaris per obrir portada, carregant contra el president del govern més que els policies contra els votants de l’1-O.
Massa tard
Dues, la policia britànica ha retornat l’euroordre contra la consellera Clara Ponsatí perquè està mancada de dades bàsiques, entre altres “el lloc i el moment en què es va cometre el delicte” i una “connexió clara” entre el delicte atribuït i Ponsatí. Deunidó. No sabem què explica el magistrat Pablo Llarena en les 59 pàgines de la petició, però queda palès que se li han escapat aquests, ehem, “detalls”, com en diu el govern espanyol, o “elements bàsics”, segons l’expressió de la policia britànica. Això que alguns fins i tot proposaven fer al jutge Llarena president del govern. Més Monty Python —per més petita que posin aquesta notícia en primera pàgina.
Comptat i debatut, no els han servit de res ni la filtració desesperada del sumari dels CDR, ni el comunicat d’última hora de la Moncloa per aigualir el rebuig a l’euroordre. Només han guanyat les portades de l’ABC i d’El Periódico. Un botí ben migrat.
Detall al marge. Pot semblar que la portada d’El País, que s’espanta del creixement de la ultradreta, tira palla als bous amb afany de cobrir tots aquests fiascos (del conflicte amb la Fiscalia no se’n canta ni gall ni gallina a la primera del diari). Certament, n’hi ha per preocupar-se, però fa més l’efecte que han entrat en pànic per la possibilitat que pateixi la imatge de la “democràcia consolidada”. Hi ha una dita castellana per a això: A quien Dios se la dé, San Pedro se la bendiga. Ara potser ja és massa tard.
