És interessant emparellar les portades d’alguns diaris d'avui. Per exemple, l’Ara i l’ABC. El diari català remarca la dada que justifica la decisió de confinar Madrid: el sistema sanitari és a un pas de no poder tractar els hospitalitzats per la Covid-19. És a dir, Madrid es posa en risc de reviure els triatges del març i l'abril —qui viu i qui mor— perquè no hi havia prou capacitat sanitària per fer-se càrrec de tots els malalts. Tot plegat degrada la prevenció perquè aquest volum de malalts demana un nombre de persones impossible per rastrejar els contactes dels contagiats, cosa que reforça la transmissió de la Covid-19. Això apunta l’Ara. L’ABC, en canvi, s’estima més abordar-ho des del punt de vista dels comptes: si es confina Madrid, l’economia espanyola no resistirà l’estrebada. Són dues maneres de veure la pandèmia, dues maneres d’explicar-la.
La cosa és que mentre l’Ara ofereix dades, l’ABC només proposa doctrina. Aquest és el drama de tot plegat: per més dades objectives que ofereixis —i més vides que hi hagi en joc—, sempre hi ha un ABC disposat a sostenir un kit de fets alternatius que justifiqui fer el contrari, defensar interessos que mai s’acaben d’explicar i, en fi, excusar-se amb el judici d’intencions dels altres ("conspiren contra Madrid!”).
Una cosa semblant passa amb el tercer aniversari del referèndum de l’1-O. El Punt Avui titula “Mandat vigent”, com volent dir que les conseqüències d’aquella votació (la independència, bàsicament) són reals i vives i s’han d’aplicar, etcètera, mentre tothom sap perfectament que no s’han provat d’aplicar i que més aviat hi ha poques ganes de fer-ho. La conversa sobre la independència de fa tres anys ha deixat pas a la reclamació de la llibertat de presos i exiliats, la fi de la repressió i la necessitat de més eleccions. En canvi, el diari —l’oficialisme indepe en general— procura mantenir viva la memòria èpica de l’1-O i molts lectors accepten la dissonància perquè és una manera molt humana de conservar l’esperança, perquè l’alternativa els resulta insuportable o perquè no veuen motius per donar la batalla per perduda.
Una altra parella de portades remarcable és El País i El Periódico. El diari madrileny fa un títol molt agosarat, en el sentit que és complicat copsar un estat d’ànim general i explicar-lo tan cruament amb el suport de fets tan desmanegats i escarits com els que es detallen als subtítols. Un lector amb un talent mitjà s’adonarà que, més que explicar-li uns fets, el volen convèncer d’alguna cosa, o influir-lo perquè la vegi d’una manera determinada.
El diari català, en canvi, explica un fet concret, un cas particular, i ho presenta de forma convincent —el titular és emocionant, la fotografia encara més—. Segurament, l’impacte en el lector generarà més empatia, no només amb la Maite, sinó amb tots els amenaçats pels desnonaments, que es veuen com una operació cruel on un jutge, a petició d’un banc, envia els Mossos a fer fora algú de casa seva i a pegar els qui s’hi oposen. Així comencen moltes pel·lícules de bons i dolents, d'aquelles on de seguida t’adones de qui són els bons i qui els dolents.
