El quiosc d’avui sembla una col·lecció de cromos repetits, si més no a Barcelona, on tres diaris tres coincideixen en el títol de portada, que era el fàcil de fer (“Pressupostos i eleccions”). La notícia s’ha sabut cap a un quart d’una del dimecres i aquestes tres portades n’informen —fent pagar— gairebé divuit hores i dos telenotícies després.
Es fa estrany que, amb tant de temps per endavant, no hagin sortit amb alguna cosa més a dir, com fa El País, que ho interpreta com una “maniobra” per guanyar temps ordida per l’espai polític que representa el president Quim Torra. La Vanguardia ho prova amb un titular més tebi (i una magnífica foto) i La Razón vol furgar en la ferida independentista però derrapa en explicar un fet inexacte i irrellevant.
En dies com ahir, en què un sol fet acota el cicle informatiu, un cop feta la portada, potser val la pena dedicar deu minuts més a pensar en alguna alternativa que vagi més enllà d'allò més obvi. Almenys per estalviar-se de coincidir amb la competència en els titulars, que fa molt mal efecte, i afegir-hi un xic d’originalitat, si més no. Aquí no els val l’excusa de la pressa, un factor que ha passat a ser patrimoni dels digitals, les ràdios i les teles, els reis de la informació en directe.
Dies com ahir responen a la pregunta sobre el mal paper de la premsa impresa. El temps informatiu s’ha accelerat enormement i els diaris impresos, per força del seu procés industrial, han de mantenir el seu ritme de 24 hores en 24 hores, exposats, si no s’espavilen, a dir coses que tothom ja sap i a fer-se inútils al costat dels dispositius mòbils. Tot plegat fa pensar si els diaris de paper són encara una plataforma adient per donar notícies o han d’oferir alguna altra cosa que no es vegi com un article de brocanter, una fruita macada o un llesca de pa sec.
