Totes les portades que parlen del CatalanGate són una mena d’obituari de la directora del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Paz Esteban, destinada a ser el boc expiatori que el govern espanyol sacrificarà, especialment de cara al món que els mira, en desgreuge per l’espionatge d’unes 65 personalitats lligades al món independentista i al mateix president de l’executiu, Pedro Sánchez, i la seva ministra de Defensa, Margarita Robles. Algunes portades expliquen noves intimitats d’aquests últims casos. La d’El Mundo, amb la toxicitat habitual, conta que els ministres espanyols havien estat formats pel CNI en la detecció i elusió del programari espia Pegasus, com volent dir que la culpa és seva i sense qüestionar com és que no van instruir també als càrrecs de la Generalitat espiats. Aquest diari —en funció d'òrgan oficial de l’espionatge espanyol— insisteix altre cop en assenyalar als serveis secrets del Marroc per la intrusió del mòbil de Sánchez, fent veure que els marroquins han obtingut informació que els ha permés fer xantatge per aconseguir que Espanya canviï de política al Sàhara, capgirant la doctrina oficial des del 1975. És un bon merder. Com diu Pilar Velasco aquí al costat, on hi havia un escàndol ara n’hi ha deu. “La pressió sobre el govern (espanyol) creix”, titula La Vanguardia. Ni el PSOE ni cap dels altres partits dinàstics de la triple dreta en volien fer cas ni tampoc els diaris i, dues setmanes després, Pedro Sánchez compareixerà al Congrés per explicar l’escàndol. Una aposta: on Sánchez no arribi hi arribaran els diaris, no t’inquietis. Tot funciona amb una sincronia remarcable.
Avortament, fets i conviccions
Les portades semblen enrabiades o frustrades per la imminent decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units, el seu Constitucional, d’anul·lar la sentència Roe versus Wade, del 1973, que va despenalitzar l’avortament a tot el país i el va considerar un dret constitucional, i una altra del 1992, Planned Parenthood v Casey, que reblava el mateix clau. L’esborrany del magistrat ponent (pdf), Samuel Alito, estableix ara tot el contrari: “la Constitució dels EUA no fa referència a l'avortament, i cap dret d'aquesta mena està implícitament protegit per cap disposició constitucional”. Els diaris ho tracten amb un xic de frivolitat i molt de biaix, segurament perquè no els agrada la nova decisió, cosa de la que els fets del cas ni els lectors que se’n volen assabentar en tenen pas la culpa. La Vanguardia, per exemple, titula que l'anul·lació de Roe "encèn els Estats Units". Disculpi, aquest tema "encén" els Estats Units de fa dècades, com el racisme, la tinença d'armes, la regulació electoral i etcètera, etcètera.
Una de les parts difícils del periodisme, potser la més delicada i àrdua, és saber separar les conviccions personals dels fets dels quals s’informa, de manera que els lectors formin el seu criteri sense imposicions ni biaixos. Els diaris no han fet un gran esforç en aquest cas. Certament, és difícil fer un títol de vint paraules que el contingui i resumeixi. Però encara ho és més si dones per suposat que l’avortament és un dret inamovible, que és justament el que el jutge Alito posa en solfa en 98 pàgines de raons, inclòs un apèndix de 31 pàgines sobre les regulacions històriques de l’avortament a cada estat, un sac de cites a decisions judicials anteriors, llibres i altres referències, i 118 notes al peu. Per a Alito, la sentència del 1973 fou “una decisió mal concebuda i profundament defectuosa que va inventar un dret que no s'esmentava enlloc de la Constitució” i que “va provar, imprudentment, de sostreure la polèmica a les branques polítiques del govern”, el Congrés i la Presidència, és a dir, els poders que provenen de les urnes. Vaja, que el Suprem es va atribuir un poder regulador que no tenia per imposar als estats i als seus ciutadans una decisió que els pertocava. “Ara […], en anul·lar aquelles decisions, retornem aquesta autoritat al poble i als representants que ha elegit”, afegeix.
Els diaris se salten diversos arguments de l’esborrany de la sentència amb el resultat que Alito apareix com un cavernícola. Per exemple, que “la Constitució dels EUA no prohibeix als ciutadans de cada Estat regular o prohibir l’avortament”, o que la nova sentència no sotmet les dones perquè “a les dones no els manca poder electoral o polític. El percentatge de dones que es registren per votar i voten és habitualment superior al percentatge d'homes que ho fan”, escriu. Tampoc s’explica que no és el primer cop —ni el desè— que el Suprem anul·la un precedent legal que es tenia per un dret inamovible. El 1954, la sentència Brown v. Board of Education se’n va carregar una del 1896, Plessy v. Ferguson, que beneïa la segregació racial sota el principi “separats però iguals”. Ho has vist en cent pel·lícules que et fan bullir la sang. Tampoc es diu que, si la sentència surt tal com pinta a l’esborrany, el Sud i el Mig Oest, prop de la meitat dels estats del país, imposarien límits més estrictes a l’avortament, mentre que la resta el legalitzarien en les mateixes o més àmplies condicions que les actuals. Avui era dia d’informar d'aquests fets sense tacar-los amb les conviccions. I demà també.