La dimissió de Yolanda Díaz al capdavant de Sumar amaga la revifada de l’entesa independentista a Catalunya amb l’elecció de Josep Rull com a president del Parlament amb els vots de Junts, ERC i la CUP. Pocs fenòmens polítics inquieten més a Madrid DF que la unitat sobiranista. Les portades de Madrid d’aquest dimarts són un garbuix conceptual. Els seus autors han hagut de suar la cansalada per integrar un esdeveniment i l’altre —no tenen res a veure— i fer-ne un sol obús contra Pedro Sánchez, l’especialitat del Trio de la Benzina i, últimament —és molt difícil continuar amagant-ho— també d’El Periódico, que manté un to més serè, això sí, i separa els dos fets més o menys. No tant com El País, si més no.
L’ABC presenta l’elecció de Rull i la dimissió de Díaz com la cara i la creu de la mateixa moneda: Sánchez no pot sostenir la seva coalició parlamentària, que s’esquerda. El seu govern fa aigües. El PSC és incapaç d’impedir que els separatistes tornin a anar de bracet. Té gràcia com titula la cosa catalana. Sota una foto de Salvador Illa, diu: “Puigdemont arrabassa al PSC la presidència del Parlament”, com si aquesta magistratura fos propietat dels socialistes —que no l’ocupen des del 1999—. El Mundo encara assenyala amb més mala educació: “Illa … permet a Junts prendre el control del Parlament”. La Vanguardia també titula amb un deix de mala llet, en aquest cas burxant a Esquerra: “ERC facilita que Junts es quedi la presidència del Parlament”. El “facilita” i el “es quedi” fins i tot sonen vulgars. Sembla que parli del repartiment del botí. De la repartija, com en diuen en alguns països d’Amèrica Llatina.
Libération és el diari francès de “l’esquerra transformadora”, com alguns intrèpids anomenen a l'espai dels partits socialdemòcrates enllà. És un diari compromès amb causes com el canvi climàtic, l’economia circular, els serveis públics, la renda universal, els feminismes, els migrants, el Tercer Món, el pacifisme, etcètera. Engagé i enragé. Aquest dimarts, Libè publica una portada-pancarta on unes enormes lletres blanques sobre fons vermell diuen: Faire front populaire. Bastir el front popular. És una consigna seixantista, deutora de la coalició antifeixista que va guanyar les legislatives del 1936 —igual que a Espanya—. El subtítol de Libé fa una crida oberta: “Després del xoc pels resultats del Reagrupament Nacional i de la dissolució de l’Assemblea [el legislatiu], cal que l’esquerra s’uneixi per impedir que l’extrema dreta arribi al poder. És una responsabilitat històrica”.
El 2022, l’esquerra francesa —inclosos els socialistes— ja es va presentar aplegada en la coalició Nupes (Nova Unió Popular, Ecològica i Social). El que ara demana el diari és repetir-la i que els seus diputats es mantinguin en un sol grup parlamentari i no com fins ara, dividits segons el seu origen partidari. Tots els diaris de Barcelona i Madrid publiquen en portada la dimissió de Yolanda Díaz com a coordinadora de Sumar, que va néixer bandejant Podemos —una gra al coll del PSOE— i resulta que per separat no se’n surten. Empaten a no res, com diria un comentarista esportiu. A les eleccions europees a Catalunya, per parlar del veïnat, Podemos ha fet més vots que Comuns-Sumar. Potser la portada de Libération els pot donar alguna idea.
