El nom d’Emilio Morenatti potser no et diu res i la culpa és teva. Morenatti és un fotoperiodista excepcional que treballa per Associated Press, l’agència de notícies més gran del món. És el cap a Espanya i Portugal, però no esperis trobar-lo en un despatx. Ell sempre diu que li agrada el conflicte. A Gaza el van segrestar. A l’Afganistan va sobreviure a un atemptat en què va perdre un peu. L’Emilio circula ara moltíssim per Barcelona, on ha fet fotos colossals i discutides.
Avui també. Avui és seva LA foto de la campanya electoral. El País la té en portada. S’hi veu al, diguem-ne, Salvador Illa de la fe —la cara somrient i confiada dels cartells— i al Salvador Illa de la història —sol, en companyia de cadires buides, a mitja llum, en una mena d’escenari desolat i desolador, capcot, amb posat de resignació—. De lluny sembla que mira l’hora d’amagat, el típic gest maquinal que descobreix la pròpia impaciència o palesa el desig que alguna cosa s’acabi. És el brutal contrast entre la il·lusió de la campanya i la realitat crua de la política. Una foto formidable, esplèndida, magnífica. Llegir el títol del diari i mirar la foto. O ni llegir el títol. Com deia un veterà periodista escocès, de vegades els títols són inútils. Encara bo que El País no imprimeix versió en català, perquè el títol resultaria d’allò més xocant: “L’independentisme ailla Illa”. Ailla Illa.
El Periódico obre la portada amb el mateix afer. Però sense LA foto i amb títol més embarbussat, més espès. Els dos diaris progres tenien una certa esperança en la jugada mestra de Pedro Sánchez de rellevar Miquel Iceta pel ministre de Sanitat. Sembla que els ha disgustat el pacte entre independentistes, el “no amb Illa” que El Punt Avui pinta en portada com una bandera al vent. Les primeres d’El País i d’El Periódico tenen un dring de desànim, una aire vague d’aflicció.
Potser no n’hi ha per a tant, no plorin. La partida és llarga. Un diari que ho entén és La Vanguardia, que no ha volgut obrir la portada amb l’aïllament d’Illa i ho dona per sota amb un titular més positiu, sense donar encara la batalla per perduda, com volent pasar el rasclet en favor del candidat que els fa més peça —sense exagerar, que és La Vanguardia. Parla del “vot útil”, concepte que aquesta campanya s’ha associat més al món indepe —si és més eficaç que mani ERC o Junts— i que el diari, en canvi, lliga a la divisió entre independentistes (o separatistes, o secessionistes, o…) i unionistes (o constitucionalistes o espanyolistes, o…). L’Ara també s’ho mira si fa no fa, amb actitud d’a les penes punyalades i als disgustos gots de vi. Tampoc dona força en portada al cas Illa i, com La Vanguardia, promou una peça sobre la covid-19. A les penes, pandèmia.
Un parell de notes sobre altres diaris madrilenys. El Mundo està a molt poques portades de dir que Pablo Iglesias esmorza cada matí un o dos nens rostits. Si la ironia et sembla massa gore, només fes un cop d’ull a les primeres pàgines d’aquesta setmana. No descartis acusacions encara més creatives. És inesgotable la imaginació i fantasia dels que es dediquen a cometre portades en aquest diari. També atenció a l’inefable ABC, que du en portada la foto d’una conferència o semblant de la que en són protagonistes Felipe González, Ignacio Sánchez Galán (president i CEO d’Iberdrola), Miguel Arias Cañete i, en pantalla, Margaritis Schinas, vicepresident de la UE pel PP. L’Espanya Moderna i de Futur. Entusiasme desbordant. OK boomer.
