Portades: Educació prepara un decret (però no “per eludir” el 25% de castellà)

El departament d'Educació vol donar autonomia a les escoles perquè adaptin la política lingüística a la realitat dels seus alumnes i el seu entorn, segons l’esborrany de decret de currículums que aquest dilluns han avançat l’Ara i El Periódico. L’un obre la portada d’aquest dimarts amb la cosa i l’altre hi dedica un quadret. Pel que expliquen aquests dos diaris, no es tracta, com deia La Vanguardia aquest diumenge, d’un “decret per eludir” (o “esquivar”) la imposició judicial del 25% de classes en castellà a tots els alumnes de qualsevol etapa educativa. L'objectiu per a tots els centres és que els alumnes “finalitzin l'ensenyament obligatori amb el ple domini de les llengües catalana i castellana, i occitana a l’Aran” i, per als professors, una competència remarcable en llengua catalana: serà obligatori el nivell C2. Certament, això es pot llegir com una temptativa “d’eludir” (o “esquivar”) el diktat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya —que d’ensenyament no n’entén un borrall, no té entre les seves funcions la legislativa ni entre les seves competències l’educativa—. Es pot veure així, sí, però n’has de tenir moltes ganes. Podien haver titulat dient que la nova normativa substitueix la immersió per una adaptació. Fins i tot dir, amb més sal i pebre, que el departament “enterra la immersió”. O que “trasllada a les escoles” el compliment de la sentència del 25%, com acusant-los de covards. Però el diari va triar allò del “decret per eludir” (o “esquivar”), jutjant les intencions del departament i acusant-lo de voler saltar-se els jutges. La realitat és una altra. No hi ha res millor que tenir les dades, els papers, les xifres, etcètera, per a fer informació. Ho pots comprovar cruament a la portada d’El Mundo d’avui, també sobre l’ensenyament a Catalunya: a falta d’informació, et fa una interpretació i un judici d’intencions.

El Periódico també s’apunta aquest dimarts a obrir portada amb el tema que motoritza les primeres pàgines d’El País des de fa dies: els casos de pederastia comesos per sacerdots, religiosos i treballadors laics de l'àmbit religiós. Fa unes setmanes, el diari va lliurar al papa Francesc i al president de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal Juan José Omella, un dossier amb 251 casos inèdits. El País considera que cal activar la justícia i el Congrés per aclarir què va passar. Llàstima que el to de les informacions del diari sigui força acusatori, com qui dona per fet que tota denuncia correspon a un delicte provat. Si es tracta d’aclarir la veritat, el dossier del diari és només el principi i no el final. Un relat i no la prova —menys encara la condemna. Això no canvia res per molt entusiasme que el mateix El País hi posi i més espai que hi dediqui —com fa molt santament. Ni per molt odiosos que siguin els casos denunciats —que ho són. Que sectors i institucions de l’Església espanyola arrosseguin el peus i s’hi posin travessers no ajuda a l’Església espanyola, és clar, però tampoc és cap demostració de culpabilitat, com s’insinua. Aquesta partida no serà curta i es polititzarà força, com ja ha avisat el mateix diari en un editorial. La indignació que susciten injustícies com les que aquí es ventilen i l’afany de resoldre-les i rescabalar les víctimes són naturals i lògics en qualsevol persona de bé. No són, potser, el millor company de viatge de cap diari, menys encara dels que són deutors d’una tradició editorial de pontificar i alliçonar que s’escola en molts dels texts informatius sobre aquest afer i el situen com a protagonista del cas, arriscant l’eficàcia i la presència pública de la investigació perquè se li sospitin altres finalitats o s’atribueixi a prejudicis. Potser l’ardor d’El País en aquest afer també faria servei a l’hora d’investigar i aclarir abusos sexuals en altres àmbits, com els que ha denunciat l'Ara, posem per cas.

El segon títol de portada de l’ABC et farà somriure. El tabloide monàrquic es queixa que el govern espanyol “s’oblida d’onze lleis urgents que va pactar amb els socis”. Fa gràcia l’afany del diari per exigir que s’aprovin lleis que segurament no li agradarien gens, encara que, ben mirat, també li proporcionarien material sucós per al ganyol i la queixa de portada. Encara fa més gràcia que l’ABC no s’indigni gens per l'enèsim ajornament de la mesa de diàleg entre el govern espanyol i el Govern. És cert que la mesa no és cap “llei urgent”, però, tractant-se Catalunya del principal problema per Espanya, potser mereixeria una indignació semblant a la que causa l’oblit de les onze “lleis urgents”.

ARA