Crida l’atenció la fotografia esquena contra esquena del President Pere Aragonès i de Raquel Sánchez, la ministra de Transports. La publiquen La Vanguardia i El Punt Avui i és difícil d’entendre per què no ho fan els altres dos diaris de Barcelona, mancats d'alternativa gràfica millor. Si ho van fer perquè sospitaven que la d’Aragonès i Sánchez la donaria tothom —un raonament típic a les redaccions— podem dir sense por que no l’han encertat. La foto és un emblema de la relació dels dos governs, enverinada per la pobra execució de les inversions pressupostades el 2021 (i sempre) per l’Estat a Catalunya. La substància, però, la trobaràs a la portada d’El Periódico, que promet molt: la llista de les obres bloquejades. Diu el diari que la paràlisi inversora de l’Estat se centra en 20 projectes. La majoria d’aquests són infraestructures dependents del ministeri de la senyora Raquel Sánchez, exalcadessa de Gavà. Ho explica Germà Bel en un article a l’Ara, on recorda que el ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana i els seus organismes “representen més del 90% de la inversió de l’Estat pressupostada a Catalunya”. Aquest ministeri ha executat el 30% de les inversions pressupostades a Catalunya, sis punts per sota de la mitjana dels ministeris al complet. Bel també explica que “de les inversions realment pagades per l’Estat se n’ha executat el 26%, i –dins d’aquestes– les del sector ferroviari no han arribat al 20%”. Ara mateix et deus preguntar, molt inquiet, què hauria passat si el titular del ministeri no fos una catalana. Molt gros.
En fi, llàstima que El Periódico no hagi posat la foto en qüestió, que hauria arrodonit una portada excel·lent. Perquè ho és. La informació que promet, curiosament, dona resposta a una demanda que La Vanguardia feia a l’editorial de dimarts. “Seria molt oportú analitzar a fons, d'una vegada, què passa amb la gestió i l'execució de les obres públiques a Catalunya”, diu l’editorial amb un deix d’indignació. Segons el diari dels Godó, “no tot, ni de bon tros, és culpa de Madrid. A la mateixa Catalunya tenim també gran part de culpa del que passa”. La manca d’execució dels pressupostos de l’Estat es deu a “un teixit social, econòmic i polític complex com el català, en el marc d'un territori densament poblat, que frena i dificulta el desenvolupament de les obres públiques”. Perquè “resulta molt difícil de pensar que hi pugui haver una mà negra que freni des de Madrid les inversions públiques a Catalunya, ja aprovades i pressupostades”. La prova, segons La Vanguardia, és que “[a Madrid,] igual que a moltes altres comunitats autònomes, la inversió programada als pressupostos de l'Estat s'executa amb celeritat i eficàcia [i] a Catalunya es col·lapsa”. En resum, són els defectes de Catalunya —diries que sistèmics— els culpables i/o causants de la cosa.
Potser et preguntes qui és el miserable (o miserables) que escriu aquest editorial, d’on li ve aquest autoodi. És la pregunta equivocada i no només per l’injust judici d’intencions que inclou. La bona és en quina informació —dades, xifres, etcétera— es basen aquelles acusacions i sospites. La resposta és en cap. Si vas a la informació d’El Periódico, t’adonaràs que la responsabilitat és molt específicament del govern espanyol i de l’aparell de l’Estat —i no cal anomenar-ho “mà negra”, com fa La Vanguardia, un recurs retòric infantil i suat per ridiculitzar la posició contrària fins i tot abans que es formuli. Se sap molt bé i està ben documentat, qui és el responsable d’aquests desoris des que l’arbitrista Narcís Feliu de la Penya va publicar el Fénix de Cataluña el 1683 sense oblidar els informes de Francesc Flos, Guillem Graells o Francesc P. Fàbregas ni, esclar, el Memorial de Greuges del 1885, bressol del catalanisme políticament majoritari fins la Dècada Sobiranista. Quina pena i quina vergonya que el diari de referència de Catalunya —i també un dels agents del “teixit social, econòmic i polític complex” que dificulta a l’Estat executar les inversions, oi?—, hagi estat incapaç de provar amb periodisme les acusacions i sospites que escampa gratuïtament a l’editorial. Ha fet bona la dita: Més dolent que pegar a un pare.
