(Abans que res, fixa't en els anuncis que el PP ha col·locat a El País i La Vanguardia, que són diferents. Serà que no tenen nassos de posar al diari de Barcelona el mateix anunci que hi ha al diari madrileny?).

D’aquí a un mes i mig se celebraran eleccions a Catalunya. Les del 14-F no són unes eleccions qualsevol i segurament tots els que llegeixen aquesta peça sabrien raonar per què —és un segon motiu per no explicar-ho: El primer és que aquesta peça tracta de les portades dels diaris impresos de Barcelona i Madrid i no d’altra cosa—. Ara, es fa difícil d’entendre per què les portades dels diaris de Barcelona no tenen més material sobre el 14-F. La campanya no-oficial ha començat fa dies —no hi ha acte del Govern que no tingui aquest rerefons— i és ben clar quins són els temes informatius de la contesa, les rivalitats entre partits, especialment interessants perquè tothom sap que el govern que ve serà de coalició. De quina no se se sap, però de coalició.

Aquest fet sol —no per obvi menys decisiu— ja atorga a les properes eleccions un aura particular que potser acreditaria més portades pel tema. No serà per por de repetir-se. Hi ha tot de material nou en el relat d’aquests comicis: la possibilitat d’una o dues noves coalicions de govern, l’entrada del neofranquisme desacomplexat al Parlament, resurreccions i patacades previsibles o no, nous espais polítics que se la juguen, protagonistes nous poc coneguts, els efectes de la pandèmia en el comportament dels votants… Digues que otes les eleccions són semblants si vols, però unes ho són menys que altres i les del 2021 són més atípiques que típiques.

Vaja, tot és opinable, però destripar poc a poc aquestes eleccions sembla més substanciós que tornar a dir que el Govern no sap què fer amb les mesures sanitàries del dia de Cap d’Any —si les agreuja o no— i que, per tant, tampoc té clar què farà la diada de Reis. Tot això està molt bé i se n’ha de parlar però de les eleccions que venen en depén el Govern postpandèmia. No és cap cosa banal.

Bonus Gibraltar. Molt valentots El País i l’ABC, que obren amb les amenaces del govern espanyol al Regne Unit si no signa l’acord sobre Gibraltar. La ministra d’Exteriors ha brandat les plagues bíbliques. Tranquil. És tot un bluff. La part del lleó de l’acord ja està arranjada: queden fora de l’ultimàtum els treballadors transfronterers registrats, que disposaran d’un carnet específic que els permetrà moure’s amb llibertat. La immensa majoria d’aquests treballadors són espanyols que tenen feina a Gibraltar. És a dir, que l’amenaça d’establir un control de mercaderies i persones ("Brexit dur") afectaria molt poques mercaderies i persones. El típic postureig espanyol que retrata Cervantes: Fuese y no hubo nada.