Les eleccions més renyides, més confuses, més inquietants, més variables, més decisives, etcètera, etcètera. Són les eleccions de la pandèmia. Les eleccions que pariran el Govern que s’encarregarà molt o poc de la reconstrucció. Les eleccions de les que depén si Catalunya manté el desafiament o gira full. És el que repeteixen tots els partits i polítics —sí, com sempre, però ara encaixava en el moment. També t’ho han dit els diaris en editorials, els columnistes en columnes i bitllets, els tertulians en tertúlies a teles i ràdios.
Enmig d’aquest panorama, TV3 hostatjà ahir un debat que pintava decisiu per a molts. Podia ser fluix però també clau. El PP es jugava la vida contra Vox. Ciutadans amb el PSC i també amb Vox. Esquerra amb Junts i Junts amb Esquerra i potser la CUP. El PDeCAT amb Junts. La CUP amb Esquerra i els Comuns, i els Comuns amb el PSC i Esquerra, potser també la CUP. Els tres primers partits es mouen entre el 20% i el 22% dels vots. La resta entre el 7% i el 9%, fora de Cs i del PP, que arrisquen més que percentatges. Un debat ben fet era una oportunitat fabulosa per rascar un punt o dos i posar-se per davant, agafar la Presidència, sumar decisivament per un o altre bloc, decidir si el Govern és indepe o és d’esquerres. O bé, per d’altres, sobreviure, existir, desaparèixer.
Doncs no, gent. El debat de TV3 no obre cap portada als diaris de Barcelona, excepte la d'El Periódico. Totes en parlen, però no és el tema. L’horari no ajuda —tampoc explica ni excusa res. Si ens hem de fiar dels diaris —ho hem de fer— la punxada del debat com a tema d’interès potser indica que les mateixes eleccions al Parlament han perdut grapa, tracció, atractiu. És material informatiu avariat, de poca substància. Pateix al costat de la pandèmia, les vacunes, la crisi. Tot això enmig d’un 30% d’indecisos. Perquè ara mateix, els que encara dubten si votar i/o què votar són el partit amb més militants de Catalunya: més d’un milió i mig de persones.
Què diu aquest aparent desinterès per les eleccions a les portades impreses? Complicat. És tot un gran potser, un gran gairebé. La gent que fa els diaris, els que decideixen de què es parla i com, els que editen les portades, ja descompten el resultat i pensen en el dia després, en els pactes. La segona part als despatxos. Els fa l’efecte que la campanya no mourà gaire l’agulla. O que no la mourà en el sentit que esperen. Tampoc no els anima gaire: és virtual i restringida, no hi ha actes, no es toquen mans, no hi ha contacte personal amb els candidats. L’actitud d’indiferència de les portades amb les eleccions no és d’avui, però avui és més cridanera.
El David González recorda en moltes columnes que deixa per aquí allò de la desaparició dels cossos. Aquí es tracta de la desaparició de les campanyes, esperem que no dels electors. No serà perquè les portades dels diaris s’hi hagin esforçat gaire. No passa res. A la pel·lícula The Report, el personatge que fa de cap de gabinet d’Obama, interpretat per Jon Don Draper Hamm, vol assuaujar als congressistes demòcrates emprenyats amb tanta transacció i els hi etziba: Democracy is messy! Sí, la democràcia, la de veritat, és confusa, embolicada, problemàtica.
