Algunes portades fan cara d’ensurt a la vista que l'extrema dreta supera resultats d’eleccions anteriors i guanya més escons que mai al Parlament Europeu. No ha obtingut cap victòria decisiva, però, com venen algunes primeres pàgines, sobretot la d’El País, amb un títol com una ganyota d’espant: “Sotrac ultra a França i Alemanya”. D’acord, aquests dos països són el nucli central de la Unió Europea i fa respecte veure com el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen és el primer partit de França amb el 32% dels vots, i Alternativa per Alemanya (AfD) el tercer d’Alemanya, per davant dels socialdemòcrates de tota la vida. Però si es mira tot el panorama, es veu que la suma dels partits europeistes clàssics (conservadors, democristians, liberals, socialdemòcrates) més una part gran dels verds (com els alemanys) sumen el 64% dels escons. Si es posen d’acord, com han fet fins ara, el “sotrac ultra” no tindrà conseqüències greus en les majories parlamentàries. Aquesta és la línia, menys alarmista, de La Vanguardia.
El plus d'escons de l'extrema dreta es deu, sobretot, als bons resultats en alguns països grans: França, Itàlia, una mica menys a Alemanya. La Unió Europea, però, no és només França i Alemanya. Els partits d'extrema dreta han obtingut resultats per sota del que s’esperava a Bèlgica, Txèquia, Hongria, Polònia, Romania, Dinamarca, Finlàndia i Suècia. A Grècia, els Països Baixos i Espanya milloren, però tampoc és per tirar coets. L’extrema dreta i la dreta extrema, a més, estan més dividides del que sembla. S’apleguen en dos grups tradicionals. D’una banda, els Conservadors i Reformistes Europeus (CRE, 72 diputats on hi ha els Fratelli de d’Italia, de Georgia Meloni, o els republicans nacionalistes de N/VA, la Nova Aliança Flamenca). De l’altra banda, els 58 escons del grup Identitat i Democràcia (ID), on figura, entre altres, el RN. Aquests dos grups clàssics sumen més o menys els mateixos escons que en l’anterior quinquenni. Tampoc no es comporten igual segons els països. Meloni (adscrita al CRE) ha guanyat a Itàlia, sí, però la suma dels vots del seu partit i els seus aliats de la Lega és gairebé la mateixa que el 2019. A Bèlgica, l'extrema dreta del Vlaams Belang (adscrita a ID) només ha quedat tercera (14,4% de vots) al bastió d’Anvers, bressol d’aquest partit xenòfob. Els seus rivals més moderats del N/VA guanyen amb un 28%. Detalls.
D’on prové de debò el creixement d’escons extremistes és de partits menors, els diputats dels quals encara figuren entre els 50 “no inscrits” o entre els 45 “altres”. Ara mateix, la formació d’un sol grup d'extrema dreta es pot donar per descartada. Serà un gran xou veure com es barallen entre ells i on aniran a parar els diputats d’AfD, expulsats del grup ID fa una setmana, i els hongaresos de Fidesz, fins ara adscrits al Partit Popular Europeu. És a dir, els extremistes tenen més escons que mai i menys possibilitats que no sembla. Només podran seure a taula amb els europeistes en la mesura que abandonin l’extremisme. Això els desactiva com a factor de desestabilització, promotors de reformes indesitjades o motor de l’agenda legislativa. No són una minoria, però tampoc s’han institucionalitzat com a alternativa.
Més que res, les eleccions europees del 2024 reprodueixen a escala europea l'evolució de la ultradreta a escala estatal. L'extrema dreta a la cambra europea estava infrarepresentada en relació amb la seva presència als parlaments de cada estat membre. Ara bé, “no hi ha cap raó per veure en aquests resultats una derrota de l'extrema dreta o una victòria de la democràcia liberal. Amb aproximadament un 25% dels escons [de l’Europarlament] i un 20% dels vots [de tots els estats membres], l'extrema dreta és molt més gran del que hauria de ser”, deia aquest diumenge Cas Mudde, un prestigiós politòleg neerlandès especialitzat en l'extremisme polític i el populisme a Europa i als Estats Units. Mudde afirma que aquest resultat atorga als extremistes protagonisme en les grans batalles polítiques que es disputen a Brussel·les i Estrasburg: migració, Acord Verd Europeu i qüestions de drets.
Ara bé, “és inversemblant i poc útil [parlar] de la por a la destrucció de la democràcia” que escampen alguns diaris i columnistes arran dels resultats de la dreta extrema, afegeix el politòleg. Certament, els partits que s’identifiquen com a liberal-democràtics continuen tenint tot el poder i no cal espantar-los amb anàlisis tortes: que si “el poble” demana polítiques d'extrema dreta o que els partits clàssics “no tenen més remei” que acceptar-les. La pregunta rellevant, segons Mudde, no és si el centre resistirà sinó quina mena de centre resistirà. Certament, un de més tombat a l’eix conservador, però no necessàriament segrestat pels extremistes que volen reduir la latitud de les polítiques de drets humans i civils o la prevenció del canvi climàtic. Fer girar les eleccions sobre l'extrema dreta, que “només” té el 20% dels vots europeus, n’exagera la importància i augmenta la seva influència i, segons Mudde, “fa que la democràcia liberal sembli més feble del que és”.
