La foto maca és la de Pablo Casado aixecant la mà d’Isabel Díaz Ayuso, guarnida de rojo Madrid. El Mundo l'acompanya del verb "noquejar". Potser més significativa políticament és la de La Vanguardia, on Casado aplaudeix de lluny. Ayuso ha aconseguit coses increïbles com que la dreta faci campanya amb la paraula llibertat, gairebé propietat de l’esquerra des que el PSOE, a l’escola d’estiu del 1976, va posar en circulació allò de Socialismo es libertad. També que les eleccions regionals de Madrid semblin l'última cocacola del desert i que fins i tot els diaris de Barcelona es camuflin de premsa de Madrid —ni un té en portada una mínima al·lusió a què representen per Catalunya els fets de Madrid—. Aquesta dona, és obvi, va per més que la presidència de Madrid. Ara aquí vindria un paràgraf dens i entortolligat (o lleuger i superficial), que teoritzés sobre els diaris que treuen la foto d’Ayuso i Casado o només la d’Ayuso. Però no. Potser un altre dia.
El relat (els cracks també en diuen “la narrativa”) dels diaris d'avui, amb l’honorable excepció d’El Punt Avui, és que Isabel Díaz Ayuso és Wonderwoman. Que va fer sortir del govern espanyol al vicepresident Pablo Iglesias i se l’ha menjat de viu en viu a les eleccions fins a fer-lo renunciar a la política. Que va desafiar al govern espanyol i al seu president, Pedro Sánchez, en mig d’una pandèmia i els va arrossegar de la primera a la tercera posició electoral a la regió de Madrid, deixant-hi 13 escons pel camí. Que s’ha berenat a Ciutadans, amb qui feia coalició, i els ha deixat fora de l’assemblea enduent-se-li els 26 diputats i el fons de comerç d'Inés Arrimadas. Que ha aturat Vox en sec, que només ha afegit un diputat als 12 que tenia. Que amb ella el PP ha sumat un 55% més de vots i 35 escons més que en les eleccions anteriors. Que ha “tombat l’esquerra”, com diu l’ABC, perquè ella sola agrupa més escons que tots tres partits d’esquerra plegats i, per tant, no necessita Vox.
Tothom compra la llegenda
Les xifres permeten al Trio de la Benzina construir i difondre aquesta llegenda sense gaires esquerdes narratives (una seria que, en dos anys, Ayuso ha fet aprovar una sola llei; l'altra les xifres de la pandèmia, etcètera). La resta de diaris la compren sense pensar-s’hi gaire. A quasi tot el sistema mediàtic espanyol li cau bé la desaparició de Pablo Iglesias —ell mateix, en part, s’ha buscat aquesta animadversió— i també la volatilització de Cs, un espai polític que podia ser i no fou, segurament perquè vivia de gorra a casa d’altres com el PSC a Catalunya o el PP a Espanya. No hi ha llàgrimes per Ciutadans a les portades. En bipartidisme es viu millor i, en fi, els liberals espanyols caben tots en un taxi.
Per Iglesias es nota molt que les portades regalimen això que els alemanys anomenen schadenfreude, paraulota que significa la satisfacció maliciosa pel sofriment, la infelicitat, la derrota o la humiliació d'un que et cau fatal, d’un rival, d’un adversari, d’un enemic. El PSOE també s’endú unes bones clatellades, la més suau en forma de lloances a Más Madrid i la seva candidata, Mónica García, que han fet el sorpasso als socialistes. Al final resultarà que qui sabia de veritat com es competia en política no era Pablo Iglesias sinó Íñigo Errejón, cosa de la que potser se’n parla poc.
Wonderwoman contra el Sanchismo
L’editorial d’El Mundo interpreta generosament els conceptes polítics i porta per títol “L’alternativa liberal arrenca a Madrid”. A la vista d’aquesta afirmació, un dubte inquietant: què entén aquest diari per liberal? Misteri. A les pàgines interiors de l’ABC hi ha un acudit gràfic que explica les eleccions regionals com “la primera dosi” de la vacuna “contra el sanchismo”. Que la segona i definitiva injecció es posarà al cos d’Espanya a les eleccions generals que venen. Van forts.
En fi, que si Isabel Díaz Ayuso, Wonderwoman, ha aconseguit reunificar el vot de la dreta sota la bandera del PP a Madrid, si ho ha fet gairebé desasistida i desvalguda, sola davant Els Poderosos i El Sanchismo (concepte inventat per Albert Rivera, per cert), el PP també ho pot fer en unes eleccions generals, malgrat la mala posició de sortida de l’organització que presideix Pablo Casado. Un moment, però. No serà que es necessita a la mateixa Ayuso per a fer-ho i caldria que Casado fes un pas al costat? Serà molt interessant veure quina cara fan els diaris en aquesta batalla subterrània els mesos que venen. Potser la cobertura del judici sobre la caixa b del PP ens en dóna alguna pista.
