Si avui és dilluns, toquen enquestes electorals. Tres portades obren amb numerets i pronòstics. El Periódico i El País presenten gairebé la mateixa fotografia: el PP frega la majoria absoluta amb Vox, el PSOE està condemnat a ser el segon partit i només la unió de les forces a l’esquerra dels socialistes en una candidatura permetria repetir l’actual majoria de la investidura que sosté al govern de Pedro Sánchez amb els partits sobiranistes catalans, bascos, valencians i gallecs, a més a més de gairebé tota la resta de les minories parlamentàries. El País, que té tots els ous posats a la cistella de Pedro Sánchez, titula amb una mena de crit d’auxili, gairebé implorant Sumar i Podemos que es posin d’acord sigui com sigui i confegeixin una sola llista per al 23-J. És condició necessària per “allunyar del govern a PP i Vox”, diu el diari progre. El Periódico, esclar, segueix la seva línia recent de mirar-s’ho de lluny i fa cara de pòquer: no manifesta ni insinua ni finta cap inclinació. Això sí, en contrast amb El País, aprofita els resultats de l’enquesta per a titular que el PP “guanyaria clarament”, expressió un xic maliciosa per a dir que el PP seria el primer partit —és el mateix però no és igual: en realitat, la victòria l’obté qui fa govern— i donar-li un aire d’inevitabilitat de cara a la Moncloa.
L’enquesta de La Razón és més punyetera. Els resultats que presenta reforcen les dues tendències suara assenyalades: que el PP és el primer partit —encara amb més comoditat que en els numerets d’El Periódico— i que la divisió entre Sumar i Podemos no ajuda al PSOE a bastir una majoria com la que disposa actualment. La davallada de Vox que documenten les tres enquestes és aquí més accentuada i es presenta com una fuga de vots cap al PP, que ja ha “absorbit el vot de Ciutadans”, diu el diari, que dona per fet que els de Feijóo són una mena de casa gran de la dreta. Com que els resultats que pronostica no deixen al PP altra opció que pactar amb Vox si vol governar, el diari del Grupo Planeta qualifica aquesta coalició com a “centredreta”, amb afany de vestir de colors més atractius l’aplec de la dreta dura i l’extrema dreta i no espantar als votants més moderats o inclús a electors del PSOE que facin cas a Emiliano García Page i altres mòmies del partit i votin al PP per fer caure Pedro Sánchez.
Aquestes portades cal interpretar-les en l’actual escenari electoral voluble, canviant i líquid que es consolida des del 2015: es reforça la tendència a deixar de votar per tradició: la meitat dels votants ha canviat el seu vot de sempre. Els motius són, entre altres, una exigència més ferma de coherència als polítics entre les promeses i els fets, i una apreciació més gran de l’eficàcia en la gestió de la cosa pública. En aquest escenari, són decisius la narrativa i el relat sobre els fets i les xifres que fan els mitjans —sobre les enquestes d’aquest dilluns, per exemple—.
D’aquí ploren les tres portades. Les dues grans forces dinàstiques s’ho juguen tot a que els seus aliats siguin el tercer millor partit allà on la xifra de diputats que s’escullen els fa competitius. A les províncies que elegeixen quatre o més diputats, el PP aspira a que Vox tregui l’últim abans que el pesqui el PSOE o Sumar-Podemos. L’actitud inversa és la que té el PSOE. Les portades només segueixen el corrent. La Razón mai no dirà que Vox és un partit ultra o que el PP està radicalitzat perquè perjudica la majoria desitjada pel diari i els qui hi ha al darrere. El País no presentarà Podemos com un partit obtús i personalista perquè de que Podemos es porti bé en depén la majoria que vol el diari i els qui hi ha al darrere. En fi. Els dies que venen pots mirar-te les portades —i els diaris que les justifiquen— com un gran laboratori d’enginyeria social, de manufactura de decisions de vot, l’orquestra que toca a l’envelat de la festa major de la democràcia.