Portades menjacapellans: La muntanya va parir una rata

Mires algunes portades d’aquest dimarts i sembla que s’hagi descobert una gran estafa comesa per l’Església catòlica. L’efecte que fan els títols de la majoria és que el govern espanyol ha obligat la Conferència Episcopal (en realitat, cada una de les diòcesis, però explicar això aquí, ara, seria llarg) a reconèixer que s’havia emparat de mil propietats que no eren seves després d’un llarg procés per desvelar la veritat i retornar-les als legítims propietaris, als seus hereus o —això ja té més molla— a l’Estat. Una història que faria salivar els diaris menjacapellans de fa cent anys com El Progreso o El Diluvio, algun fulletó anticlerical de Bartomeu Gabarró o revistes satíriques com Lo Borinot o Lo Martell. Llàstima. Els fets són força més vulgars i no mereixen títols tan mal carregats. Fa un any, el Ministeri de Justícia va entregar als bisbes una llista de 34.961 béns immobles, la propietat dels quals s’atribuïa a l’Església, perquè els havia immatriculat (registrat) o perquè així figuraven en registres oficials. Parlem de temples (més de 20.000), col·legis, centres d’atenció social o sanitària, cementiris, etcètera. També d’algunes finques rústiques i altres curiositats (frontons, per exemple) poc sorprenents en un país on l’Església ha estat tan protagonista durant tants segles. En fi, que els bisbes han revisat la llista i aquest dilluns han dit al govern que 965 (“un miler”) dels béns inclosos no són seus i caldrà endegar el procés per esbrinar qui n’és el propietari. A Catalunya, la revisió de les 4.278 immatriculacions de la llista ha descobert 294 atribucions errades.

Els diaris, però, en comptes d’explicar que els bisbes i el govern han aclarit aquest cas i s’ha esmenat el catàleg immobiliari dels bisbats, tot de bon rotllo entre uns i altres —això és una història sense gràcia— s’han estimat més muntar una llegenda en línia d’aquelles de fa un segle sobre frares que enverinaven les fonts. Posada al dia, naturalment. Perdona les comparacions exagerades però és que està tot explicat als documents de la Conferència Episcopal i del govern espanyol. Malgrat tot, l’Ara diu que l’Església “admet que es va apropiar d’un miler de béns immobles”. On ho admet, això, l’Església? Encara sort, no escriu “robar” o “rampinyar” —és el mateix— però el judici d’intencions i l’acusació ja estan fets. La Vanguardia també l’espifia bé, perquè no només repeteix la mateixa idea amb més cortesania —el seu títol permet suposar que pot ser una badada i no només un robatori—, sinó que obre portada amb el tema. El que pixa més fora de test, però, és El Punt Avui, que parla “d’espoli reconegut”, “l’Església confessa” i del “propòsit d’esmena” de la Conferència Episcopal. Sap greu com s’exposen al ridícul d’una manera tan flagrant —no s’han llegit els papers?— i fa riure que, per paga, ho facin amb un llenguatge tan clerical. També patètic és La Razón, que aprofita per clavar una batzacada a Pedro Sánchez (“Moncloa”) en insinuar que el Ministeri de Justícia va fer la llista amb intenció de perjudicar l’Església. Fa el mateix l’ABC a la seva segona portada. Au va.

Esclar, ara és difícil fer marxa enrere si des del 2017 has explicat aquesta història de les immatriculacions en clau Les caves du Vatican, burxant el menjacapellanisme nostrat, tan mediterrani, insinuant una conxorxa política i financera que recorda Los Nacionales, el cartell que Juan Antonio Morales va dibuixar el 1936 per al Ministeri de Propaganda de la República i que il·lustra aquesta peça. Amb aquests antecedents i el morbo que encara reservem per a les conspiracions de sotana i caixa forta, a veure qui és el maco que diu avui dimarts que la muntanya va parir una rata, que no hi ha cap saqueig i que tot és legal i correcte fora del 2,7% dels béns immatriculats a tot Espanya (a Catalunya, el 6,9%), que els bisbats diuen que no són seus alhora que s’ofereixen a col·laborar per resoldre’n la propietat. Quin drama tan colossal, oi?

Certament, l’Església té prou embolics de collita pròpia per resoldre i no cal que et caigui bé. Ja ens entenem. Però els fets s’han de respectar, especialment si hi ha en joc la fama de persones i institucions, t’agradin o no aquestes persones i institucions.