Llibertat d'expressió política: un imperatiu per a la democràcia és el títol de l'últim informe del Consell d'Europa. Indica que la defensa pacífica de la independència d'un territori és un exercici de la llibertat d'expressió que, per tant, no pot ser perseguit. Al contrari, en demana una protecció “especialment elevada pels polítics” que proposin “fins i tot la independència” o “canvis en la Constitució”. Els polítics detinguts per defensar programes que “respectin els límits de la llibertat d’expressió” s’han de considerar “presos polítics” i han de ser “alliberats immediatament”. El paper no esmenta Catalunya, encara que es basa en l'informe Cilevics i altres que sí que aborden directament el cas català. No és difícil adonar-se que, a la vista de l’informe, Espanya és un Estat que incorre de ple en aquests supòsits repressius, dels que es protegeix fabricant a les sentències uns actes violents que no encaixen en el dret de cap democràcia de qualitat ni tampoc en els diccionaris.
Naturalment, aquesta informació no figura en cap portada de diari de Madrid… ni de Barcelona —fora de la d’El Punt Avui. Diràs que no es podia saber i que ja t’hi has acostumat. Doncs mal fet, perquè la llibertat d’expressió és un dret civil fonamental, bàsic. A un Estat que se’l peta li pots penjar el títol de repressor. Com deia un bromista, es comença fumant i s’acaba cremant esglésies. Es comença per justificar o amagar la retallada de drets als dissidents polítics pacífics perquè cauen malament o es titllen d’intolerables i s’acaba més a prop de Turquia que de Finlàndia. Però aquestes són lliçons que Espanya no accepta.
Crida l’atenció una nova portada de La Vanguardia on pentina al Govern de la Generalitat per haver executat només un 32% de les inversions pressupostades. En fa un editorial especialment dur, no mancat de substància, on proposa una auditoria externa i la creació d’un comissari que vetlli pel compliment dels pressupostos. Ni aquestes propostes ni la cruesa tallant del llenguatge s’han fet servir quan l’administració que incompleix és la central, l’espanyola, “Madrid”, digue-li B. Almenys en els últims editorials sobre el tema, que són aquest del 31 de maig del 2022, aquest del 7 d’octubre, aquest altre del 13 d’octubre i el d’avui mateix. La Vanguardia ha agafat el ritme d’un editorial per setmana per blasmar —amb bones raons, val a dir— la incompetència i les mancances inversores de les administracions públiques, cosa que perjudica greument la vida dels ciutadans.
En tots aquests editorials, l’Estat central sempre surt més ben parat que la Generalitat. Costa molt no malpensar dels incentius que té el diari per mantenir aquesta actitud —ara setmanalment— quan les dades del govern espanyol en aquest punt, especialment les del Ministeri de Transports, són pitjors que les de la Generalitat, com el mateix diari ha explicat aquest mateix mes aquí (“El Govern destina a Catalunya el 17,2% de la inversió estatal després de l'ínfima execució del 2021”) o aquí (“L'Estat inverteix a Catalunya el 16% del pressupostat fins al juny”). Aquest mateix mes de juny, El Periódico ja va despullar el biaix de La Vanguardia amb una anàlisi que conté les dades reals desglossades del desgavell inversor públic. Algun estímul té el diari per seguir tretze són tretze en aquest afer. Potser ens ho aclarirà la setmana que ve, si es manté la rutina informativa que el diari manté des de principis de mes.