Aquesta és la substància de les portades que informen de la mort de Silvio Berlusconi: el polític populista, el trumpista avant la lettre, els escàndols i les polèmiques, les dones, les condemnes, el còctel de política, esport i televisió, les amistats perilloses —de Putin a Le Pen i Erdogan—. Il Cavaliere era l'estereotip de l'italià que tens al cap i el somni de qualsevol que vol fer fortuna. “Parlava a la víscera, no al cap”, explica Concita De Gregorio, la millor periodista política italiana, a l’epitafi que publica a The Hollywood Reporter. Era infractor per naturalesa, per instint. Era la personificació de la Itàlia tòpica de tantes pel·lícules, la cara B del miracolo economico de postguerra: no pagar impostos, pactar amb delinqüents si cal, subornar els més forts i comprar persones i favors. Pot semblar que Berlusconi era un barrut amb sort en un país que pareix i venera aquesta mena de bandolers insolents. De Gregorio recorda al seu obituari el cantautor italià Giorgio Gaber, que deia: “No em fa por Berlusconi, em fa por el Berlusconi dins meu”.
Sí, però aquí hi manca la meitat del relat, la cara A, que produeix una altra mena de por. Berlusca era el fill d’un empleat de banca i d’una mestressa de casa. Es llicencia en dret amb la nota màxima, cosa que li va permetre deslliurar-se del servei militar. Comença a treballar fent de cantant i showman en un creuer i de venedor porta a porta. Ha mort amb una fortuna d’uns 7.800 milions d’euros, després de ser constructor i promotor immobiliari d’èxit començant del no-res; bastir el grup de comunicació més gran d’Itàlia al voltant de Tele5; fer del Milan un equip de futbol mític —cinc Champions sota la seva presidència— i fundar una productora que té dos Oscar: Mediterraneo, de Gabriele Salvatores, i La Grande Bellezza, de Paolo Sorrentino. Té cinc fills i deixa, oficialment, altres tantes vídues. Tot això sense parlar de la seva trajectòria política. És impossible que una portada pugui contenir un personatge que és més gran que la mateixa vida.
Les portades fan pensar, però, en la mena de polítics locals que apareixen a les primeres pàgines. Què diria Berlusconi, què faria, dins les sabates del president Pere Aragonès? En minoria al Parlament, el partit en davallada electoral, havent de rellevar tres consellers cremats i amb unes eleccions generals en un mes. Aquest no seria un quadre anormal a Itàlia, on els governs tenen una durada mitjana de tretze mesos. Berlusconi va encapçalar quatre governs no consecutius durant gairebé dues dècades: el primer ministre més durador d'Itàlia des de la Segona Guerra Mundial. Sortia de zero, amb un nou partit de ressò futboler, Forza Italia, que barreja la política catòlica i d’ordre de la difunta democràcia cristiana amb un populisme televisiu de lluentons business-friendly.
Berlusconi també tindria consells per a Alberto Núñez Feijóo, president del Partit Popular. Abans de dissabte 17 ha de negociar amb Vox les alcaldies de 135 ciutats, entre altres València, Saragossa, Sevilla i Valladolid. Aquest és el tema que inquieta a les portades dels diaris de Madrid. El País ja ho dona per fet —pactaran la dreta extrema i l’extrema dreta— mentre que els diaris del Trio de la Benzina esgoten l’emoció fins a l’últim minut, com fa l’ABC, o potser volen espantar el PP amb el fantasma d’una repetició electoral si no arriba a acords amb els ultres, com fa El Mundo. Berlusconi no va tenir fàstic dels ultres d’Alleanza Nazionale ni als xenòfobs de la Lega Nord. És així com va arribar a ser nou anys president del Consell de Ministres d’Itàlia. Si és veritat el que explica El País —que el PP ja s’ha decidit a anar de bracet amb Vox— ens esperen grans emocions a les portades, l’espai on es presentarà el relat que justifiqui els pactes que seran la llenya pel foc de la campanya de les generals del 23 de juliol. Necessitaran fer aparèixer el Berlusconi dins seu.