Quin contrast. Unes portades dibuixen Pedro Sánchez amb els contorns d’un estadista d’estatura mundial que encapçala “l’ofensiva diplomàtica contra Netanyahu” (com titula l’Ara) o que pren decisions “històriques” (ho diu El País), que mereixen títol a tota plana i més de mitja portada (així ho publica La Vanguardia). Altres portades (les del Trio de la Benzina) pinten un Sánchez amb els colors tèrbols de la farsa i les trampes, a redós que va decidir escriure la famosa carta “profundament enamorat” poques hores després que el jutge notifiqués la seva dona, Begoña Gómez, que l'investigava com a possible partícip de presumptes delictes de tràfic d'influències i de corrupció en els negocis. En la carta, el president espanyol anunciava que s’agafava cinc dies per reflexionar sobre si havia de dimitir, un fet insòlit en la història de la democràcia postfranquista. El Periódico és més aixafaguitarres. El títol principal va del reconeixement de l’Estat palestí, sí, però per encastar-hi la rèplica del govern d’Israel, que acusa Sánchez de “còmplice del genocidi jueu”. Uf.
Certament, un mateix conjunt de fets es pot endreçar i llegir de maneres diferents. Però aquí passa una altra cosa, ben diferent: els diaris pretenen explicar-nos la situació triant els fets que més convenen a la interpretació que promouen, o seleccionant només alguns dels fets, bo i presentant-los com a principals i/o els únics que realment expliquen el moment. Mentre El Mundo obre portada dient que Sánchez va escriure la carta després de saber que investigaven la seva dona —cosa que és veritat—, La Vanguardia ho presenta dient, en una peça menor, que el jutge va imputar la dona de Sánchez el mateix dia de la querella tot i que la Guàrdia Civil descartava indicis de corrupció —cosa que també és veritat—.
El tabloide ultra posa el focus en presentar Sánchez com un triler que volia desviar l’atenció de la de Begoña Gómez i atraure-la sobre ell mateix. Un home que no té escrúpols de fer servir les institucions de l’Estat, també el rei, i la política exterior, per a amagar les flaqueses i mancances del seu govern i mantenir la cadira. El diari monàrquic barceloní, en canvi, transmet la percepció que la causa és una dèria del jutge, que sense temps per investigar, imputa a Gómez i encara hi “insisteix” —el diari fa servir aquest verb— malgrat els informes policials en contra. Fa pensar, sense dir-ho, que la motivació del magistrat Juan Carlos Peinado és política.
Tot plegat fa l’efecte que el “tema Pedro Sánchez” se n’ha anat de les mans de tothom i ja no és possible fer-ne informació imparcial i proveir als ciutadans amb els fets coneguts, nets i polits. Només és possible prendre posició: al costat o en contra. Potser no n’hi ha per a tant i és més incompetència que mala voluntat dels diaris. El cas és que, entremig, van passant eleccions com les del Parlament de Catalunya del 12-M o les del Parlament Europeu del 9-J, i les decisions dels votants es veuen interferides per tot aquest desori polític i el consegüent guirigall d’interpretacions, judicis d’intencions, informacions a mitges i portades parcials. Qui portada passa, elecció empeny.
