“Una colònia és el territori d'un país des de la perspectiva del dret internacional, però és un territori estranger des de la perspectiva del dret del país”. Citar al jurista alemany Carl Schmitt té riscos, perquè és un dels teòrics del III Reich. Certament, a Schmitt el van posar fora de la circulació les mateixes SS, el 1936, perquè no el consideraven prou nazi. En acabada la guerra, però, va passar pel tribunal de Nüremberg. Mai es va penedir de res. El van deixar anar barrant-li perpètuament la tornada a la universitat. Va retirar-se a rumiar i a escriure al seu poble i allí hi va morir el 1985. Malgrat tot, el seu treball ha estat una influència notable en un espectre multicolor d’intel·lectuals contemporanis, cap d’ells sospitós de nazi: Benjamin, Strauss, Agamben, Hayek, Derrida, Mouffe, Negri, Arendt, Habermas, Žižek… L’esmentada definició de colònia és part de la seva contribució al Dret Internacional. Schmitt diu molta cosa sobre aquest particular i ara seria un embolic posar-s’hi massa. Es pot provar de resumir, però. Una colònia, explica el nostre home, és un lloc del planeta on no hi regeix la llei, un espai perifèric on la violència es pot exercir sense impediments ni cap aplicació del dret. No és difícil aplicar el concepte a Catalunya en veure les portades dels diaris que s’editen a Barcelona. Tots expliquen que l'Estat espanyol va invertir a Catalunya el 35,8% del que havia compromés als pressupostos del 2021, acordats amb ERC i el PDeCAT. Catalunya va rebre 739,8 milions d'euros dels 2.068,1 previstos. En canvi, Madrid triplica la despesa per habitant de Catalunya. L’Estat hi ha gastat un 84% més del que havia pressupostat.
És complicat deixar de pensar en Catalunya com una colònia en sentit schmittià, un territori estranger del què l’Estat se’n sent propietari i sobre el què, en conseqüència, aplica la llei i hi fa política de forma arbitrària, discrecional i capriciosa. No és només que l’Estat espanyol no inverteixi a Catalunya els diners que s’havia compromés, que en molt bona part provenen de Catalunya. A l’editorial d’avui, el director d’aquesta santa casa fa recompte d’altres afers tractats amb un afany… colonial. Els jutges imposen iniquament mesures lingüístiques que ignoren al Govern i la pedagogia per perjudicar el català. El mateix fan el govern i el Congrés espanyols en qualsevol llei relacionada amb la llengua. L’últim cas, de la setmana passada, és el de la Llei del Audiovisual. L’Estat espia als dirigents independentistes, inclosos quatre presidents de la Generalitat, i a les seves famílies i advocats —com si fossin terroristes o narcos—, després de les condemnes desmesurades i un judici fabricat als líders de l’1-O, des de l’assignació del tribunal a les investigacions policials i fins la sentència final i l’indult parcial amb què se’ls manté collats. No hi ha cas, per fantàstic que sigui, que la justícia espanyola no aprofiti. Els últims: acusar quatre alts càrrecs de Salut d’endarrerir les vacunes als policies i guàrdies civils espanyols; sobreseure els casos d’espionatge a l'expresident del Parlament Roger Torrent i a l'exconseller Ernest Maragall, o demanar vuit anys de presó a un manifestant independentista per picar el canell d’un policia amb el pal d’una bandera.
Què preocupa als diaris de Madrid, però? Que la Generalitat, exercint les seves competències, ha aprovat un decret pel que indica la “inaplicació de paràmetres numèrics, proporcions o percentatges” sobre l'ús de la llengua a l’escola. Això és presentat com una “desobediència” al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que es va treure de la màniga el 25% mínim de castellà. Un escrivent espanyol d’algun d’aquests diaris parlava del procés independentista com d’un “cop d’Estat postmodern”. Potser ara també s’animaria a parlar de “colonialisme postmodern”. Només li caldria seguir el seu mateix raonament. Així es nodreix l’espiral que acaba posant de cara als qui troben que es cremen pocs contenidors amb els qui creuen que als catalans se’ls pega i se'ls espia massa poc.
