És entendridor veure patir els diaris dinàstics, els de Madrid i els de Barcelona, per la competició de corones entre Joan Carles I i Felip VI. Fa riure, perquè el contingut i valor de les actuacions de l’un i de l’altre es redueix a fum i lluentons. L’emèrit va a Sanxenxo, Galícia, a entrenar-se per participar en el mundial de velers. El rei vigent visita Ronda, monumental i simpàtica ciutat andalusa de 40.000 ànimes, perquè fa 450 anys que Felip II hi va constituir la Reial Mestrança de Cavalleria per formar-hi oficials. Pensa-hi un moment. Què passaria en la teva vida i la del país si els diaris ho ignoressin i no diguessin ni ase ni bèstia? Doncs absolutament res. El que fa riure —o plorar— és la llagoteria i el servilisme amb què els mateixos diaris s’ocupen de fabricar un relat que vesteixi i justifiqui la decisió de destacar en primera pàgina l’activitat innòcua i buida dels dos caps coronats, que no és més que pirotècnia simbòlica sense conseqüències.
Als diaris els cal afegir pes i gravetat polítics a tota aquesta insubstancialitat i la millor manera de fer-ho és organitzar una rivalitat entre el pare i el fill. Una mena de combat de reis. Un tema literari clàssic. L’emèrit és presentat com un líder en decadència del qui hem de compadir-nos-en perquè ha malbaratat el prestigi i el crèdit guanyats en els orígens edènics de la Democràcia Plena™ —la Transició!—, quan exercia de pare, protector i cabdill. Ara reapareix desafiant no se sap quines institucions i quins valors ètics, etcètera, etcètera. Aviam. A què ve ara tot aquest escàndol si l’Agència Tributària espanyola, la Fiscalia del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional el van exonerar de tot mal i les Corts espanyoles rebutgen obrir una comissió per investigar-lo tot al·legant que és constitucionalment irresponsable?
El seu fill i rei vigent, en canvi, apareix com un estadista estimat pel poble —si més no pel poble de Ronda, Màlaga— que pateix en silenci la deslleialtat del pare, de qui ha hagut de distanciar-se perquè no perjudiqui el crèdit de la Corona i de la família reial ni degradi la dignitat d’Espanya. Fins i tot s’ha vist obligat a avisar-lo en el seu discurs, exactament —segons els diaris— en un passatge on es diuen obvietats com que “la societat demana ser un exemple a seguir” (ABC) i vol “lideratges ètics i institucions exigents” (La Vanguardia) i “lleialtat a la corona” (El Mundo). El diari dels Godó obre a tota plana dient que “Felip VI defensa l’exemplaritat el dia de la tornada del seu pare”. És gros. Volent fer quedar bé el rei i adular-lo, l’acaben presentant com un oportunista abonat al quan fou mort el combregaren.
A l’emèrit, en canvi, el menystenen. L’ABC i El Mundo descriuen l’arribada de Joan Carles I a Sanxenxo amb l’adjectiu “discreta”, mentre que El País assenyala que ha rebut “una acollida freda” i El Mundo remarca que no se li va fer cap “recepció” en arribar a l’aeroport de Vigo. La Razón encara ho fabula amb més creativitat i atribueix al seu “viatge inoportú” la virtualitat d’impulsar i galvanitzar “l’esquerra” i “el populisme”, encara que només sigui “conjunturalment”, com volent dir —no s’ofengui l’emèrit— que mira, ves, que és un fenomen passatger i no passarà res, alhora que l’amonesta amb una manotada suau al canell per haver donat oxigen a socialistes i podemites i per interferir en la marxa victoriosa del PP amb aquest capteniment d’aixafaguitarres pocatraça.
