Totes les portades dels diaris de Barcelona obren aquest dissabte amb el que El Punt Avui, amb gràcia, en diu “Repressió agreujada”, un joc de paraules amb el delicte de malversació agreujada, esclar. Ve molt a tomb. També és l’únic diari que no assenyala clarament el fiasco de la reforma del Codi Penal pactada entre el govern espanyol, els seus aliats parlamentaris i ERC. L’Ara qualifica aquell acord i en diu “paper mullat”, La Vanguardia explica que la fiscalia “descarta” els nous tipus penals atenuats i El Periódico remarca que la petició del ministeri públic ignora la reforma aprovada pel mateix Congrés espanyol. Als diaris de Madrid, en canvi, només El País i La Razón tenen aquesta informació en portada i encara la donen en un racó.
El catedràtic de Dret Processal, Jordi Nieva-Fenoll, escrivia aquest divendres que “s’ha condescendit massa, des de tots els àmbits polítics espanyols, en els excessos [de la justícia] que es van observar en el cas del Procés”. Aquesta clau també serveix per a valorar el paper dels mitjans de comunicació i de la majoria del kommentariat que hi té presència. Del judici de l’1-O es va dir i fer veure, de manera gairebé unànime, en editorials, columnes i cròniques, que havia estat un procés just, sense vencedors ni vençuts, on hi havia guanyat l’estat de dret, etcètera. Nieva-Fenoll recorda que ara tot està en mans del Tribunal Europeu de Drets Humans. I conclou: “Cal, doncs, confiar en aquest òrgan”. La justícia espanyola passarà pel filtre del TEDH, sí, però els mitjans de comunicació que van festejar aquella farsa se’n sortiran sense cap esgarrapada i els que han estat víctimes del seu sectarisme, manca d’imparcialitat, mandra i por potser es veuran reivindicats als tribunals europeus però no als de l’opinió pública.
És molt gros i les portades reaccionen amb pusil·lanimitat. Aquesta setmana, el Tribunal Suprem i la Fiscalia han decidit contra la voluntat del legislador —de la representació ciutadana— i fins i tot s’han regalat, amb esperit de pinxo, criticant directament la reforma aprovada pel parlament espanyol. “És a dir —afegeix el catedràtic— no és només posar en qüestió la tasca d’un altre poder de l’Estat, sinó, a més, vantar-se d’haver-ho fet”. Per a què serveixen els mitjans de comunicació i els seus opinadors si no reaccionen davant d’aquest motí judicial?
La setmana que ve atenció al cas que embolica al Barça i a l’exvicepresident dels àrbitres espanyols, Enríquez Negreira. El que fins ara es presentava com una compra de voluntats per part del club —sense dir-ho directament, esclar— resulta que va agafant caire d’extorsió al Barça, que tal vegada havia de pagar per no veure’s perjudicat. Exemples n’hi ha uns quants, començant per la Lliga perduda a casa contra l’Atlético de Madrid perquè l’àrbitre va anul·lar un gol legal de Messi o aquell gol de Suárez al Betis que tothom va veure menys l’àrbitre. Si les coses van per aquest camí, algun diari s’haurà de menjar amb patates algunes portades.
Per acabar, una pedanteria a propòsit de la intervenció del govern portuguès en el mercat de l’habitatge que El País destaca en portada. Aquesta “revolució”, com en diu el diari, per aturar l’escassetat d’habitatge, fa venir al cap una frase menys coneguda de John Maynard Keynes, l’economista britànic: “L’important per al govern no és fer coses que ja fan els individus i fer-les una mica millor o una mica pitjor; és, més aviat, fer coses que ara mateix no es fan en absolut”. Doncs això.