El Punt Avui fa aquest dijous en portada un d’aquells títols que és com la carta robada del conte de Poe. Tothom la tenia a la vista i ningú no la sabia veure. Si aquesta frase s’havia de fer servir per a un títol, avui era el gran dia. Certament, no és el fet el subjecte del títol (El País ho explica millor que ningú, directe a la mandíbula: La Fiscalia renuncia a la querella contra Joan Carles I) però sí que condensa en quatre paraules la sensació més que general del públic en veure que el rei emèrit, després de tot el que sabem dels seus negocis, cau de quatre potes com els gats i passa el tràngol amb una mà a la galta al seu refugi de Qatar. La Fiscalia ha anunciat un informe exhaustiu, dur, etcètera, on dirà que malgrat els esforços del ministeri públic, no hi ha manera legal de querellar-se contra Joan Carles I perquè el protegeixen la inviolabilitat que la Constitució atorga al cap de l’Estat, la prescripció d’alguns delictes i les regularitzacions fiscals, presentades a temps gràcies a la precaució de la mateixa Fiscalia.
Té gràcia. L’informe explicarà tot de fets que, comesos per una altra persona, haurien estat investigats, querellats i, probablement, condemnats. En el cas de Joan Carles I, però, amb la llei a la mà, no es poden condemnar. Amb la llei a la mà. Grande. Almenys és viva la investigació de la Fiscalia suïssa, i potser podrem conéixer els reials tràfecs i martingales —com en temps de la dictadura de Franco es recorria a la premsa francesa per assabentar-se del que passava realment a Espanya.
Serà molt difícil que la ciutadania entengui i admeti que s’ha tractat el Rei emèrit com a qualsevol altre “es digui com es digui i tingui el cognom que tingui”, per fer servir l’expressió del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. No tots els ciutadans tenen les prerrogatives de què gaudeix el rei emèrit, ni els farà l’efecte que se l’ha investigat com s’investigaria qualsevol altre. Potser sí que, de la mateixa manera que ha sabut afinar l’arxivament d’aquesta causa, la Fiscalia també sabrà afinar l’informe perquè la sort de Joan Carles l no generi ràbia i frustració entre aquells als quals estava obligat a servir, els mateixos ciutadans que li han pagat la vida, les pompes i les obres —descomptades comissions.
Els diaris tindran una feina complicada, que demanarà alguna cosa més del que fan avui en portada. Alguns podrien començar per estalviar-se de publicar a cortesans i llagoters allò que la monarquia espanyola és la millor encarnació dels valors i de les virtuts republicanes. O retirar el crèdit a la idea que una cosa és la institució i una altra ben diferent la persona que la representa, etcètera. Tingues confiança. Tenim una premsa tan bona com la que més i segurament s’animaran a investigar l’emèrit amb el mateix esforç i paciència que gasten amb Los papeles de Manglano, els Pandora Papers o els comptes del Barça. De moment, aquest dijous, algunes portades publiquen la notícia en l’espai més petit de la portada, com La Vanguardia —sembla que els ha costat tant com anar a cal dentista— o El Mundo, i d’altres, directament, ni ho publiquen, com El Periódico. No els cal cap Fiscalia: s’ho afinen ells solets.
BOLA EXTRA. El Tribunal Constitucional ha avalat per 7 vots a 3 la presó permanent revisable (la cadena perpètua) aprovada l'any 2015 en solitari pel Partit Popular. A principis de setembre, el TC colombià, per 6 vots a 3, la va declarar inconstitucional perquè “perjudica greument la dignitat humana de la persona condemnada i el sistema penitenciari”, “no és una mesura proporcional ni efectiva”, no respecta l'objectiu de reintegrar els presos a la societat, i "comporta un procés que viola la dignitat de l'ésser humà en anul·lar la seva autonomia com a subjecte moral, a més de causar danys irreversibles en la seva salut física i mental”. La proposta colombiana era calcada de l'espanyola. El Constitucional espanyol, però, té una sensibilitat diferent. Molt diferent.
